opinió


Albert Sales // Col·lectiu RETS

Que el senyor Roig, propietari de la cadena de supermercats Mercadona, admeti haver fet quantiosos donatius a la FAES no ens hauria de sorprendre. Al cap i a la fi, la fundació presidida per José Maria Aznar és la principal institució generadora de pseudoestudis científics justificadors de les polítiques neoliberals. I les cadenes de distribució d’alimentació són la porta per on el neoliberalisme entra, literalment, fins a les cuines.

mercadonaPer molt que als llibres de text escolars encara surti allò de que el peix es compra a la peixateria y la fruita i la verdura a la fruiteria, la majoria de les criatures tenen clar que aquests productes es compren al supermpercat igual que la carn, els làctics, les begudes, els llegums i tants d’altres. El format de distribució alimentària i de venda al públic que ens resulta tant familiar va aparèixer al nostre país als anys 50 i es va popularitzar a partir dels 80. Avui, la major part de la ciutadanía viu a prop d’un dels més de 7.000 establiments d’autoservei que hi ha repartits pel territori.

Els més freqüentats d’aquests establiments són propietat d’un nombre molt limitat d’empreses. Carrefour, Mercadona i Eroski concentren la meitat de les vendes de productes alimentaris en format autoservei a l’Estat espanyol. La majoria de les corporacions dedicades a la distribució alimentària també actuen en altres sectors. A nivell internacional, empreses com Walmart, Lidl, Aldi o Carrefour, s’estan convertint en l’espai habitual on els consumidors i les consumidores adquireixen roba, material electrònic, parament de la llar, viatges, serveis de telefonia, i fins pòlisses d’assegurança. La importància de la distribució comercial ha alçat a una empresa de comercialització minorista, la nord-americana Wal-Mart, entre les tres companyies amb major facturació del planeta.

Malgrat que les grans empreses minoristes posen molts esforços en publicitar de quina forma ens faciliten la vida, no falten crítiques al seu model de negoci i als seus abusos de poder. La relació entre el poder de les grans superfícies comercials i la depreciació dels productes agrícoles és àmpliament coneguda gràcies, sobretot, a les mobilitzacions que els agricultors duen a terme tant en tant. Entre desembre de 2011 i gener de 2012 va haver una onada de mobilitzacions pels preus de misèria que pagaven les grans cadenes Lidl y Aldi als agricultors de terres valencianes, murcianes y andaluses. A l’estiu del 2012, el ramaders britànics van realitzar sonores protestes pels preus els supermercats paguen per la llet. Al maig i al juny de 2013, agricultors canaris regalaven patates a la gent a l’entrada dels supermercats de Las Palmas en protesta per uns preus inferiors als costos de producció.

En el terreny de les relacions laborals, sindicats i moviments de defensa dels drets laborals han denunciat pràctiques antisindicals tant en centres de treball dedicats a la producció per a aquestes empreses com als centres de comercialització. En el cas de Mercadona, malgrat l’esforç de l’empresa per presentar-se davant la clientela i la plantilla, com una companyia modèlica en matèria de relacions laborals, les denuncies de treballadors i treballadores per portar al límit les pressions per evitar baixes laborals i per acomiadaments relacionats amb malalties o permisos de maternitat són molt freqüents. Els abusos laborals i la precarització de la feina és una constant a totes les cadenes de distribució. El 2007, per primera vegada, sindicats alemanys, francesos, romanesos, txecs i polonesos coodinaren seves mobilitzacions per protestar per la política de recursos humans de Lidl.

També són cada vegada més les organitzacions ecologistes crítiques amb la insostenibilitat de les pràctiques dels gegants de la distribució per les distàncies recorregudes pels productes, la mobilitat a la qual s’obliga a les persones consumidores, l’excessiva utilització d’envasos o el deteriorament de els sistemes de producció tradicionals. Un estudi de Amics de la Terra de 2008 assenyalava que un supermercat produeix tres vegades més emissions de diòxid de carboni per metre quadrat de superfície de venda que una botiga tradicional. Un altre treball presentat a Catalunya al maig de 2010 assegurava que comprar a un supermercat comporta una despesa d’energia a 6 vegades superior que fer-ho en un mercat tradicional.

El teixit urbà i les seves relacions socials depenen en gran mesura de com s’articula la activitat comercial. Una xarxa densa d’establiments comercials de proximitat genera un ús dels carrers i l’espai públic que va més enllà del mer trànsit entre l’habitatge i el lloc de treball. Els espais d’intercanvi i de coneixement mutu entre veïns que es donen en els eixos comercials dels barris i les ciutats es deterioren substancialment quan el nombre de negocis es redueix per l’efecte concentració que exerceixen els supermercats i hipermercats. En algunes zones rurals dels EUA es parla ja de l’efecte Walmart consistent en l’efecte combinat de la destrucció del petit comerç per la competència d’aquesta gran cadena, i la progressiva desaparició dels negocis i professionals com ara fusters, vidriers o assessors fiscals, que treballaven per als negocis familiars i que ara no tenen clientela.

Creixen les iniciatives crítiques amb el model de negoci que representen les grans cadenes de distribució globals fins al punt que el dia 17 de novembre s’ha assenyalat com a dia internacional de lluita contra el supermercadisme. Però es redueixen les opcions de què disposem els consumidors i consumidores per accedir als productes bàsics i es minimitzen els canals de distribució a través dels quals els productors poden arribar a comercialitzar el seu producte. 110 cadenes de distribució i centrals de compres monopolitzen la relació entre les persones consumidores europees i els agricultors i les empreses d’alimentació. Aquestes 110 empreses imposen les seves condicions a ambdós extrems de la cadena i exigeixen un producte al servei de les seves necessitats logístiques, deixant fora del mercat a explotacions agrícoles familiars, i a moltes petites empreses de transformació.

Lluny de cercar la lliure competència, la retòrica neoliberal justifica polítiques que comporten la utilització de l’Estat per generar situacions oligopolístiques que afavoreixen a les grans empreses. El lliure comerç, la desregulació dels mercats laborals i la desaparició de qualsevol indici de protecció social, amplia el poder de grans corporacions que, com Mercadona, acaben reduïnt les nostres opcions de consum. El resultat: el senyor Joan Roig ja posseeix la segona fortuna de l’Estat espanyol, valorada en 4.230 milions d’euros, i ocupa el lloc 219 del rànquing mundial de la revista Forbes.

Anuncis

Per Albert Sales i Campos

El Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) s’ha apropiat d’aliments d’un establiment de la cadena Mercadona a Écija y d’un supermercat Carrefour de Arcos de la Frontera, per redistribuïr-los entre la població necessitada. La tria d’aquests establiments per part del SAT no és casual doncs l’acció no és un simple assalt fruit de la desesperació sinó una acció política que preten qüestionar les arrels del sistema d’estratificació social i de distribució de la riquesa de la nostra societat. Els i les sindicalistes no han entrat a la fruiteria de la María Isabel a emportar-se verdures, ni al “ultramarinos” del José Luís per emportar-se llaunes de tonyina. Han escollit Mercadona y Carrefour les dues empreses amb major quota de mercat alimentari de l’Estat espanyol.

I es que encara que els llibres de Primària dibuixin somrients carnisseres o verdulers per il·lustrar els temes referents al comerç i a l’alimentació, la veritat és que si preguntem als nens i nenes on es compren la carn o el peix, seran molt pocs els que es refereixin a la carnisseria o la peixateria en primer terme. Cada vegada són més les famílies que acudeixen a supermercats o hipermercats per omplir la nevera de gom a gom passant per un sol establiment. Però el que avui sembla l’estat natural de les coses és, en realitat, un fenomen molt nou. El primer hipermercat de l’Estat espanyol s’obrí el 1973, el 1980 hi havia només 5 i avui són diversos centenars els que esquitxen la geografia. El format supermercat va néixer a finals dels 50 impulsat per la Comissaria General de Proveïments i Transports. Avui, la major part dels habitants del país trobarà algun dels gairebé 7.000 establiments d’autoservei a la seva disposició al costat de la porta de casa.

Aquests milers d’establiments de distribució comercial són propietat d’un nombre molt limitat d’empreses. Carrefour, Mercadona i Eroski concentren el 47% de les vendes de productes alimentaris en format autoservei. La majoria de les corporacions dedicades a la distribució alimentària també actuen en altres sectors. A nivell internacional, empreses com Walmart, Lidl, Aldi o Carrefour, s’estan convertint en l’espai habitual on els consumidors i les consumidores adquireixen roba, material electrònic, parament de la llar, viatges, serveis de telefonia, i fins pòlisses d’assegurança. La importància de la distribució comercial ha alçat a una empresa de comercialització minorista, la nord-americana Wal-Mart, entre les tres companyies amb major facturació del planeta.

Malgrat que les grans empreses minoristes posen molts esforços en publicitar de quina forma ens faciliten la vida, no falten crítiques al seu model de negoci i als seus abusos de poder. La relació entre el poder de les grans superfícies comercials i la depreciació dels productes agrícoles és àmpliament coneguda gràcies, sobretot, a les mobilitzacions que els agricultors duen a terme tant en tant. La Unió d’Agricultors i Ramaders de Navarra denunciava l’estiu passat que mentre el consumidor estava pagant uns 4 euros per un quilo de préssecs, el productor estava rebent no més de 80 cèntims, per posar només un dels molts exemples de marges desorbitats i injustificables que imposen les empreses de distribució.

En el terreny de les relacions laborals, sindicats i moviments de defensa dels drets laborals han denunciat pràctiques antisindicals tant en centres de treball dedicats a la producció per a aquestes empreses com als centres de comercialització. El 2007, per exemple, sindicats alemanys, francesos, romanesos, txecs i polonesos coodinaron seves mobilitzacions per protestar per la política de recursos humans de Lidl. Des de 2008, la Campanya Roba Neta internacional ha posat en marxa la iniciativa Better Bargain per exigir a Lidl, Aldi, Carrefour, Tesco i Walmart, canvis en les seves polítiques de subministrament després de constatar les condicions d’explotació en la factories que produeixen roba per aquests súper i hipermercats que es detallen en l’informe “Passeu per caixa“.

També són cada vegada més les organitzacions ecologistes crítiques amb la insostenibilitat de les pràctiques dels gegants de la distribució per les distàncies recorregudes pels productes, la mobilitat a la qual s’obliga a les persones consumidores, l’excessiva utilització d’envasos o el deteriorament de els sistemes de producció tradicionals. Un estudi de Amics de la Terra de 2008 assenyalava que un supermercat produeix tres vegades més emissions de diòxid de carboni per metre quadrat de superfície de venda que una botiga tradicional. Un altre treball realitzat presentat a Catalunya al maig de 2010 assegurava que comprar a un supermercat comporta una despesa d’energia a 6 vegades superior que fer-ho en un mercat tradicional.

El teixit urbà i les seves relacions socials depenen en gran mesura de com s’articula la activitat comercial. Una xarxa densa d’establiments comercials de proximitat genera un ús dels carrers i l’espai públic que va més enllà del mer trànsit entre l’habitatge i el lloc de treball. Els espais d’intercanvi i de coneixement mutu entre veïns que es donen en els eixos comercials dels barris i les ciutats es deterioren substancialment quan el nombre de negocis es redueix per l’efecte concentració que exerceixen els supermercats i hipermercats. En algunes zones rurals dels EUA es parla ja de l’efecte Walmart consistent en l’efecte combinat de la destrucció del petit comerç per la competència d’aquesta gran cadena, i la progressiva desaparició dels negocis i professionals com ara fusters, vidriers o assessors fiscals, que treballaven per als negocis familiars i que ara no tenen clientela.

Creixen les iniciatives crítiques amb el model de negoci que representen les grans cadenes de distribució globals fins al punt que el dia 17 de novembre s’ha assenyalat com a dia internacional de lluita contra el supermercadisme. Però es redueixen les opcions de què disposem els consumidors i consumidores per accedir als productes bàsics i es minimitzen els canals de distribució a través dels quals els productors poden arribar a comercialitzar el seu producte. 110 cadenes de distribució i centrals de compres monopolitzen la relació entre les persones consumidores europees i els agricultors i les empreses d’alimentació. Aquestes 110 empreses imposen les seves condicions a ambdós extrems de la cadena i exigeixen un producte al servei de les seves necessitats logístiques, deixant fora del mercat a explotacions agrícoles familiars, i a moltes petites empreses de transformació.

La irrupció dels sindicalistes del SAT a Mercadona i Eroski em recorda a les accions de denuncia que alguns activistes londinencs van portar a terme durant els noranta. Entraven a un supermercat, omplien el carro i quan passaven per caixa s’oferien a pagar amb el seu treball, ja que de diners no en tenien. Lògicament, els activistes es trobaven amb el dilema de deixar el carro o marxar sense pagar, ja que el seu treball no era acceptat com a moneda de canvi. Podem parlar de robatori?

por Albert Sales i Campos

El Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) se ha apropiado de alimentos de un establecimiento de la cadena Mercadona en Écija y de un supermercado Carrefour de Arcos de la Frontera para redistribuir los mismos entre la población necesitada. La elección de estos establecimientos por parte del SAT no es casual pues la acción no es un simple asalto fruto de la desesperación sino una acción política que pretende cuestionar las raíces del sistema de estratificación social y de distribución de la riqueza de nuestra sociedad. Los y las sindicalistas no han entrado en la frutería de María Isabel para llevarse verduras, ni en el “ultramarinos” de José Luís para llevarse latas de atún. Han escogido Mercadona y Carrefour, las dos empresas con mayor cuota de mercado alimentario del Estado español.

Y es que aunque los libros de Primaria dibujen sonrientes carniceras o verduleros para ilustrar los temas referentes al comercio y a la alimentación, la verdad es que si preguntamos a los niños y niñas donde se compran la carne o el pescado, serán muy pocos los que se refieran a la carnicería o la pescadería en primer término. Cada vez son más las familias que acuden a supermercados o hipermercados para llenar la nevera hasta los topes pasando por un solo establecimiento. Pero lo que hoy parece el estado natural de las cosas es, en realidad, un fenómeno muy nuevo. El primer hipermercado del Estado español se abrió en 1973, en 1980 había sólo 5 y hoy son varios cientos los que salpican la geografía. El formato supermercado nació a finales de los 50 impulsado por la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes. Hoy, la mayor parte de los habitantes del país encontrará alguno de los casi 7.000 establecimientos de autoservicio a su disposición junto a la puerta de casa.

Estos miles de establecimientos de distribución comercial son propiedad de un número muy limitado de empresas. Carrefour, Mercadona y Eroski concentran el 47% de las ventas de productos alimenticios en formato autoservicio. La mayoría de las corporaciones dedicadas a la distribución alimentaria también actúan en otros sectores. A nivel internacional, empresas como Walmart, Lidl, Aldi o Carrefour, se están convirtiendo en el espacio habitual donde los consumidores y las consumidoras adquieren ropa, material electrónico, menaje del hogar, viajes, servicios de telefonía, y hasta pólizas de seguro. La importancia de la distribución comercial ha levantado a una empresa de comercialización minorista, la estadounidense Wal-Mart, entre las tres compañías con mayor facturación del planeta.

A pesar de que las grandes empresas minoristas ponen muchos esfuerzos en publicitar de qué forma nos facilitan la vida, no faltan críticas a su modelo de negocio y a sus abusos de poder. La relación entre el poder de las grandes superficies comerciales y la depreciación de los productos agrícolas es ampliamente conocida gracias, sobre todo, a las movilizaciones que los agricultores llevan a cabo cada cierto tiempo. La Unión de Agricultores y Ganaderos de Navarra denunciaba el pasado verano que mientras el consumidor estaba pagando unos 4 euros por un kilo de melocotones, el productor estaba recibiendo no más de 80 céntimos, por poner sólo uno de los muchos ejemplos de márgenes desorbitados y injustificables que imponen las empresas de distribución.

En el terreno de las relaciones laborales, sindicatos y movimientos de defensa de los derechos laborales han denunciado prácticas antisindicales tanto en centros de trabajo dedicados a la producción para estas empresas como a los centros de comercialización. En 2007, por ejemplo, sindicatos alemanes, franceses, rumanos, checos y polacos coodinaron sus movilizaciones para protestar por la política de recursos humanos de Lidl. Desde 2008, la Campaña Ropa Limpia internacional ha puesto en marcha la iniciativa Better Bargain para exigir a Lidl, Aldi, Carrefour, Tesco y Walmart, cambios en sus políticas de suministro después de constatar las condiciones de explotación en la factorías que producen ropa para estos súper e hipermercados que se detallan en el informe “Pasen por caja”.

También son cada vez más las organizaciones ecologistas críticas con la insostenibilidad de las prácticas de los gigantes de la distribución por las distancias recorridas por los productos, la movilidad en la que se obliga a las personas consumidoras, la excesiva utilización de envases o el deterioro de los sistemas de producción tradicionales. Un estudio de Amigos de la Tierra de 2008 señalaba que un supermercado produce tres veces más emisiones de dióxido de carbono por metro cuadrado de superficie de venta que una tienda tradicional. Otro trabajo realizado presentado en Cataluña en mayo de 2010 aseguraba que comprar en un supermercado conlleva un gasto de energía a 6 veces superior que hacerlo en un mercado tradicional.

El tejido urbano y sus relaciones sociales dependen en gran medida de cómo se articula la actividad comercial. Una red densa de establecimientos comerciales de proximidad genera un uso de las calles y el espacio público que va más allá del mero tránsito entre la vivienda y el lugar de trabajo. Los espacios de intercambio y de conocimiento mutuo entre vecinos que se dan en los ejes comerciales de los barrios y las ciudades se deterioran sustancialmente cuando el número de negocios se reduce por el efecto concentración que ejercen los supermercados e hipermercados. En algunas zonas rurales de EEUU se habla ya del efecto Walmart consistente en el impacto combinado de la destrucción del pequeño comercio por la competencia de esta gran cadena, y la progresiva desaparición de los negocios y profesionales como carpinteros, vidrieros o asesores fiscales, que trabajaban para los negocios familiares y que ahora no tienen clientela.

Crecen las iniciativas críticas con el modelo de negocio que representan las grandes cadenas de distribución globales hasta el punto que el día 17 de noviembre se ha señalado como día internacional de lucha contra el supermercadismo. Pero se reducen las opciones de que disponemos los consumidores y consumidoras para acceder a los productos básicos y se minimizan los canales de distribución a través de los cuales los productores pueden llegar a comercializar su producto. 110 cadenas de distribución y centrales de compras monopolizan la relación entre las personas consumidoras europeas y los agricultores y las empresas de alimentación. Estas 110 empresas imponen sus condiciones a ambos extremos de la cadena y exigen un producto al servicio de sus necesidades logísticas, dejando fuera del mercado a explotaciones agrícolas familiares, y en muchas pequeñas empresas de transformación.

La irrupción de los sindicalistas del SAT en Mercadona y Carrefour me recuerda a las acciones de denuncia que algunos activistas londinenses llevaron a cabo durante los noventa. Entraban a un supermercado, llenaban el carro y cuando pasaban por caja se ofrecían a pagar con su trabajo, ya que de dinero no tenían. Lógicamente, los activistas se encontraban con el dilema de dejar el carro o marcharse sin pagar, ya que su trabajo no era aceptado como moneda de cambio. ¿Podemos hablar de robo?

Más información:

Campaña Supermercados, no gracias!

Un sistema de distribución, un sistema de producción

Avui que Lidl anuncia una inversió de 100 milions d’euros i la creació de 300 llocs de treball a Catalunya volem recordar quines són les activitats d’aquesta gran cadena alemanya i quines són les seves repercusions en les condicions de vida i de treball de molts milers de persones.

Podeu llegir sobre Lidl aquí:

Informe ‘Passeu per caixa’ sobre supermercats i drets laborals de la Campanya Roba Neta

Responsabilitat social empresarial i rentats de cara: a Lid li surt malament la jugada d’Albert Sales

 

Alternet

http://rebelion.org/noticia.php?id=127496

Traducido del inglés para Rebelión por Germán Leyens

Wal-Mart proyecta una sombra global sobre las vidas de cientos de millones de personas, entren o no a un hipermercado. Con 405.000 millones de dólares en ventas en el último año fiscal, Wal-Mart es tan grande, y tan obsesivamente centrado en la reducción de costes, que sus acciones influyen en nuestro paisaje, trabajo, distribución de ingresos, modelos de consumo, transporte y comunicación, política y cultura, y la organización de industrias desde el comercio minorista hasta la manufactura, de California a China.

Sin embargo otros caminos son posibles, y la compañía no tendría tanta influencia si el mundo no hubiera cambiado para posibilitar su crecimiento similar a una metástasis. Si los sindicatos hubieran sido más fuertes, especialmente en el Sur, y más dedicados a organizar el creciente sector de los servicios, es posible que Wal-Mart no se hubiera convertido en un obstáculo semejante a la renovación laboral. Si no se hubiera limitado el control antimonopolios, Wal-Mart jamás habría crecido al tamaño que tiene. No habría semejantes megamercados si los gobiernos estatales no hubieran revocado las leyes de comercio justo de la era de la Depresión. Y el ímpetu que ha dado Wal-Mart a la fabricación de productos de consumo estadounidense a China dependió de un fundamente político y tecnológico previamente establecido de globalización favorable a las corporaciones.

Sería un error afirmar que Wal-Mart sigue simplemente la nueva lógica de la competencia en el comercio minorista, porque Wal-Mart refuerza todas las dimensiones de este clima empresarial emergente. Como señala Jennifer Stapleton, directora asistente del proyecto de Trabajadores Unidos de Alimentos y Comercio, “Making Change at Walmart” [Cambiando Wal-Mart: “Ellos fijan las reglas”].

Consideremos a Ana Sánchez, inmigrante mexicana de 45 años en el sur de de California: Wal-Mart no la emplea, pero en cierto sentido es su jefe. Sánchez trabajó dos años en una agencia de trabajo temporario que suministraba personal a un gran almacén en California. Trataba de pagar la universidad de sus tres hijos en Oaxaca, México, con una paga que comenzó por 6,75 dólares por hora y luego subió a 8 dólares, sin prestaciones. Recuperaba cartones, colocaba etiquetas sobre los productos, luego envolvía en plástico las paletas para embarcarlas. Sobre todo enviaba vestimenta hecha en China a Wal-Mart.

(més…)

Galicia Hoxe. Gustavo Duch. 16 de febrero de 2011

Tenía todo el proyecto de la nueva quesería a punto, tan sólo me faltaban comprar algunos utensilios pero ya no me alcanzaban mis ahorros agotados. Los últimos años habían sido pésimos para mi pequeña explotación de vacuno. En nuestra zona dos grandes marcas controlan toda la compra de leche y marcan unos precios cada vez más bajos. La subida de precios de los cereales para el pienso, me remató. Cuanto más producía, más perdía.

Pensé que siendo un emprendimiento que generaría al menos un par de puestos de trabajo, la administración me apoyaría. En el Departamento de Agricultura al que solicité una ayuda de mil euros, me dijeron que «no, nos quedan fondos para esto. Con los recortes, el presupuesto de subvenciones se ha volatilizado». El técnico irónico resolvió que «seguramente, esos fondos estarán reflotando algún banco».

Bien, pues si el dinero voló hacia algún banco, me dirigí a algunos de ellos. Quizás, esos mil euros recién llegados, estarían disponibles. Pero no, me dijeron en varias sucursales, «no tenemos liquidez, y no podemos arriesgarnos a proyectos como el suyo».

Volviendo a casa no podía dejar de preguntarme, entonces ¿qué hacen los bancos con todo lo que se les entrega para sanearles? ¿A qué lo dedican? Pensé en los salarios de los directivos, pero tenían que existir otros destinos.  Así que al día siguiente visité otras sucursales bancarias con otra estrategia y les consulté sobre mil euros que tenía ahorrados. ¿Dónde los podía invertir?

Tuve varias propuestas. En la primera entidad me ofrecieron un fondo de inversión ligado a la agroindustria, de forma que invertiría en alguna de las mejores empresas agroalimentarias del sector que –seguro- cotizarán a la alza. En la segunda me presentaron un fondo ligado a los cereales. «Es un buen momento, con las sequías y el aumento de la demanda, el precio del grano está subiendo como la espuma», comentó el empleado.

Entendí muchas cosas: mil euros de los fondos públicos que podrían reactivar economías locales, son mil euros para aumentar el poder de las agroindustrias que, colosos del monopolio, me estrangulan; o son fondos especulativos que me arruinan aumentado mis costes de producción.

NOTA: Ayer recibí una comunicación del Departamento de Agricultura. Tengo que pagar una sanción por haber vendido leche directamente a clientes sin todos los permisos. Importe a pagar: mil euros.

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF. Membre de la “Campanya Supermercats, no gràcies!”

versión en castellano publicada en Rebelión

Haití, Egipte, Indonèsia, la Índia, Vietnam o Bolívia van viure onades de disturbis durant el 2008 causats pel ràpid augment dels preus d’aliments bàsics. L’increment dels preus dels cereals que estem vivint des de fa uns mesos també està relacionat amb les revoltes del setembre a Moçambic o els recents alçaments populars contra les dictadures d’Algèria, Tunísia i Egipte. La falta d’accés als aliments bàsics pot donar ales al poble més oprimit per revoltar-se contra les elits que permeten aquestes situacions i que se’n lucren. No es d’estranyar doncs que les tensions socials creixin veient l’evolució de l’Índex del Preu Mundial dels Aliments de la FAO en els darrers mesos. Aquest indicador, creat el 1990 va registrar el gener de 2011 el valor més alt de la seva història, tant a nivell real com nominal. Globalment, a mitjans d’octubre de 2010 ja s’havien superat els preus de l’anterior crisi alimentària.

A grans trets, i sempre considerant mitjanes mundials, avui la carn és un 75% més cara que a l’any 2000, els productes lactis un 130%, els cereals un 190% i el sucre un 270%. En contrast, els salaris de les capes més empobrides de la població mundial han registrat increments molt poc significatius durant tota la dècada. Les fredes xifres tenen repercussions dramàtiques sobre la vida de les famílies amb menys recursos, que són les que destinen una proporció més alta de la renda disponible a l’alimentació. Mentre a la Unió Europea es considera normal gastar entre el 12 i el 20% de la renda setmanal en menjar, hi ha sectors del proletariat industrial asiàtic que arriben a gastar el 70% dels seus ingressos en alimentar les seves famílies.

L’augment del preu del petroli, que no sembla haver de remetre a curt o a mig termini, fa preveure una onada inflacionària en productes de primera necessitat resultat de l’augment del cost dels transports. Alhora, un petroli més car fa més atractives les inversions en el cultiu de vegetals destinats a l’elaboració d’agrocombustibles. Això succeeix en un context de baixes reserves de cereals. El fenomen climàtic conegut com “La Niña” va colpejar durament les plantacions de l’hemisferi sud minvant les collites del Con Sud americà, d’Austràlia o d’Indonèsia, mentre a l’hemisferi nord, els incendis de Rússia reduïen la producció del major exportador de blat del planeta. Tot plegat redueix la producció i les reserves que es destinaran a l’alimentació humana durant el 2011 fent preveure un increment dels preus. I si algú és coneixedor de les dinàmiques dels mercats globals són els especuladors financers que, davant d’aquestes perspectives, no dubten en invertir en els mercats de futurs, adquirint drets sobre el que encara no s’ha cultivat i generant una bombolla especulativa sobre productes totalment imprescindibles per la supervivència. En aquest sentit, l’especulació exagera els increments de preus condemnant a la fam a més de mil milions de persones.

Les dades del mes de gener reflecteixen, sobretot, l’encariment del blat i del blat de moro, bàsics en la dieta de gran part del planeta. El fet que l’arròs asiàtic estigui en ple procés de recol·lecció ha contingut el preu d’aquest cereal, però al sud-est asiàtic i a l’Índia s’observen les tendències mundials amb preocupació, preveient que l’arròs no escapi a les tendències alcistes gaire temps més. L’impacte de la darrera crisi alimentària en alguns grans països de la zona va portar a milions de famílies amb pocs recursos a desprendre’s d’actius com estalvis, terres o petites propietats, per fer front a la emergència. Sense l’oportunitat de recuperar-se de l’embat del 2007, aquestes famílies es veuran abocades a una situació crítica.

Mentre la fam sigui tractada com un problema de seguretat alimentària continuarà subjecte a les fluctuacions dels mercats. No s’aborda la gran paradoxa de que la immensa majoria dels mil milions de persones que passen fam extrema al món viuen o provenen de l’entorn rural i de l’activitat agrícola. Fruit de tres dècades d’imposició de models productius i comercials orientats a l’exportació i al benefici de les grans empreses, milions de famílies de tot el món han perdut l’accés al seu mode de vida tradicional. Les polítiques de modernització agrícola que s’han implementat de manera clònica arreu han privatitzat les terres comunals que permetien el sustent a milions de camperols i camperoles, i han permès pràctiques d’expulsió de població rural cap a els nuclis urbans en busca de treballs assalariats a la indústria i als serveis. Les tres dècades d’imposició del lliure mercat han consolidat un règim d’explotació internacional en el que les persones treballadores viuen pendents de les fluctuacions dels preus dels productes bàsics i intenten satisfer les seves necessitats vitals a través de salaris de misèria.

L’única sortida a l’empobriment extrem i a la fam intolerable que afecta a més de mil milions d’éssers humans passa per la recuperació de la sobirania alimentària que, en poques paraules i assumint el risc de simplificar en excés, consisteix en garantir que els pobles puguin decidir sobre les seves polítiques de producció agrícoles i ramaderes, la recuperació de la dimensió local dels mercats i la exclusió dels aliments dels mecanismes d’especulació internacional. La idea de sobirania alimentària no és cap construcció acadèmica o teòrica i no es materialitza en un model econòmic de pissarra de facultat. Sorgeix de les vivències de les mateixes comunitats de camperoles i camperols organitzats en el moviment social més nombrós del planeta. La Vía Campesina, que articula la cooperació de grups de productors agrícoles des de l’Argentina fins a Sri Lanka i que representa a més de 300 milions de llars, parteix de l’evidència que les polítiques comercials i alimentaries mundials estan en mans de les empreses transnacionals i responen als seus interessos, i reclamen per les comunitats la recuperació de l’opció democràtica de mantenir-se al marge dels designis del capital.

Pàgina següent »