Excel·lent reportatge al 30 minuts emès el 4 de desembre sobre el malbaratament d’aliments.

Podeu veure’l en línia fins a l’11 de desembre aquí:

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1823/El-menjar-que-llencem

Anuncis

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF. Membre de la “Campanya Supermercats, no gràcies!”

versión en castellano publicada en Rebelión

Haití, Egipte, Indonèsia, la Índia, Vietnam o Bolívia van viure onades de disturbis durant el 2008 causats pel ràpid augment dels preus d’aliments bàsics. L’increment dels preus dels cereals que estem vivint des de fa uns mesos també està relacionat amb les revoltes del setembre a Moçambic o els recents alçaments populars contra les dictadures d’Algèria, Tunísia i Egipte. La falta d’accés als aliments bàsics pot donar ales al poble més oprimit per revoltar-se contra les elits que permeten aquestes situacions i que se’n lucren. No es d’estranyar doncs que les tensions socials creixin veient l’evolució de l’Índex del Preu Mundial dels Aliments de la FAO en els darrers mesos. Aquest indicador, creat el 1990 va registrar el gener de 2011 el valor més alt de la seva història, tant a nivell real com nominal. Globalment, a mitjans d’octubre de 2010 ja s’havien superat els preus de l’anterior crisi alimentària.

A grans trets, i sempre considerant mitjanes mundials, avui la carn és un 75% més cara que a l’any 2000, els productes lactis un 130%, els cereals un 190% i el sucre un 270%. En contrast, els salaris de les capes més empobrides de la població mundial han registrat increments molt poc significatius durant tota la dècada. Les fredes xifres tenen repercussions dramàtiques sobre la vida de les famílies amb menys recursos, que són les que destinen una proporció més alta de la renda disponible a l’alimentació. Mentre a la Unió Europea es considera normal gastar entre el 12 i el 20% de la renda setmanal en menjar, hi ha sectors del proletariat industrial asiàtic que arriben a gastar el 70% dels seus ingressos en alimentar les seves famílies.

L’augment del preu del petroli, que no sembla haver de remetre a curt o a mig termini, fa preveure una onada inflacionària en productes de primera necessitat resultat de l’augment del cost dels transports. Alhora, un petroli més car fa més atractives les inversions en el cultiu de vegetals destinats a l’elaboració d’agrocombustibles. Això succeeix en un context de baixes reserves de cereals. El fenomen climàtic conegut com “La Niña” va colpejar durament les plantacions de l’hemisferi sud minvant les collites del Con Sud americà, d’Austràlia o d’Indonèsia, mentre a l’hemisferi nord, els incendis de Rússia reduïen la producció del major exportador de blat del planeta. Tot plegat redueix la producció i les reserves que es destinaran a l’alimentació humana durant el 2011 fent preveure un increment dels preus. I si algú és coneixedor de les dinàmiques dels mercats globals són els especuladors financers que, davant d’aquestes perspectives, no dubten en invertir en els mercats de futurs, adquirint drets sobre el que encara no s’ha cultivat i generant una bombolla especulativa sobre productes totalment imprescindibles per la supervivència. En aquest sentit, l’especulació exagera els increments de preus condemnant a la fam a més de mil milions de persones.

Les dades del mes de gener reflecteixen, sobretot, l’encariment del blat i del blat de moro, bàsics en la dieta de gran part del planeta. El fet que l’arròs asiàtic estigui en ple procés de recol·lecció ha contingut el preu d’aquest cereal, però al sud-est asiàtic i a l’Índia s’observen les tendències mundials amb preocupació, preveient que l’arròs no escapi a les tendències alcistes gaire temps més. L’impacte de la darrera crisi alimentària en alguns grans països de la zona va portar a milions de famílies amb pocs recursos a desprendre’s d’actius com estalvis, terres o petites propietats, per fer front a la emergència. Sense l’oportunitat de recuperar-se de l’embat del 2007, aquestes famílies es veuran abocades a una situació crítica.

Mentre la fam sigui tractada com un problema de seguretat alimentària continuarà subjecte a les fluctuacions dels mercats. No s’aborda la gran paradoxa de que la immensa majoria dels mil milions de persones que passen fam extrema al món viuen o provenen de l’entorn rural i de l’activitat agrícola. Fruit de tres dècades d’imposició de models productius i comercials orientats a l’exportació i al benefici de les grans empreses, milions de famílies de tot el món han perdut l’accés al seu mode de vida tradicional. Les polítiques de modernització agrícola que s’han implementat de manera clònica arreu han privatitzat les terres comunals que permetien el sustent a milions de camperols i camperoles, i han permès pràctiques d’expulsió de població rural cap a els nuclis urbans en busca de treballs assalariats a la indústria i als serveis. Les tres dècades d’imposició del lliure mercat han consolidat un règim d’explotació internacional en el que les persones treballadores viuen pendents de les fluctuacions dels preus dels productes bàsics i intenten satisfer les seves necessitats vitals a través de salaris de misèria.

L’única sortida a l’empobriment extrem i a la fam intolerable que afecta a més de mil milions d’éssers humans passa per la recuperació de la sobirania alimentària que, en poques paraules i assumint el risc de simplificar en excés, consisteix en garantir que els pobles puguin decidir sobre les seves polítiques de producció agrícoles i ramaderes, la recuperació de la dimensió local dels mercats i la exclusió dels aliments dels mecanismes d’especulació internacional. La idea de sobirania alimentària no és cap construcció acadèmica o teòrica i no es materialitza en un model econòmic de pissarra de facultat. Sorgeix de les vivències de les mateixes comunitats de camperoles i camperols organitzats en el moviment social més nombrós del planeta. La Vía Campesina, que articula la cooperació de grups de productors agrícoles des de l’Argentina fins a Sri Lanka i que representa a més de 300 milions de llars, parteix de l’evidència que les polítiques comercials i alimentaries mundials estan en mans de les empreses transnacionals i responen als seus interessos, i reclamen per les comunitats la recuperació de l’opció democràtica de mantenir-se al marge dels designis del capital.

El Correo. 24 de octubre de 2010. Gustavo Duch

Los precios de muchas materias agrícolas -todas aquellas que entran en el mercado global- se determinan, y perdonen el lenguaje, «por las interacciones entre la oferta y la demanda en las Bolsas más importantes del mundo». Ya saben ustedes que en el mercado del parqué no se intercambian sacos de trigo o patatas, sino que se negocian contratos de compraventa en los que se especifican cantidades y plazos de entrega. Un mercado invisible de futuros impredecibles.

Hasta hace varias décadas este modelo se encontraba, al menos, compensado por una serie de políticas regulatorias que buscaban estabilidad en los precios de los alimentos. En el comercio internacional los aranceles protegían las economías nacionales. En el comercio interno se contaba con servicios de almacenamiento público de grano, precios de referencia y cuotas de producción, como mecanismos para hacer más equilibrados los mercados. Pero, a partir de los años 90, las políticas neoliberales se diseñan para eliminar cualquier medida regulatoria. Se entablan las primeras negociaciones que llevarán a la formación de la Organización Mundial del Comercio, las primeras reformas de la Política Agraria Común, los primeros Tratados de Libre Comercio, etcétera. En su ecuación, el precio de los alimentos lo marcará desde entonces, indiscriminadamente, el mercado de futuros.

Estos mercados llevan asociada una figura, los especuladores, porque de eso se trata, de regatear con el porvenir. De comprar y esperar el mejor momento para vender; y está claro que no aguardan frente a la ventana esperando ver si llueve mucho o poco, si hiela o no. ¿Podemos generar dudas sobre las próximas cosechas, se preguntan, rascándose la barbilla? Si las noticias dicen, por ejemplo, que en Rusia hay mucha sequía… que corra la pólvora mediática, que el incendio nos favorecerá.

Sobre esto nos habla Kaufman en el reportaje ‘La burbuja alimentaria’, y explica un elemento clave en la evolución de los mercados de futuro, y consecuentemente en los precios finales de los alimentos: la llegada de los fondos de inversión a estos territorios. «La historia de la alimentación tomó un giro siniestro en 1991. Ese año Goldman Sachs decidió que el pan nuestro de cada día podría suponer una excelente inversión. Con su acostumbrado cuidado y precisión, los analistas de Goldman se dedicaron a transformar los alimentos en concepto. Seleccionaron ocho productos primarios mercantilizables y elaboraron un elixir financiero que incluía ganado, café, cacao, maíz, porcino y una o dos variedades de trigo… que a partir de entonces se conoció como Índice de Materias Primas de Goldman Sachs. Desde la innovación de Goldman, miles de millones de nuevos dólares han aplastado el suministro y la demanda reales de trigo».

Un banco de inversiones (rescatado con fondos públicos), al que luego se sumaron otros (Citigroup, Bank of America, Deutsche Bank) maneja los hilos de un derecho humano. Provocaron la crisis alimentaria de 2007 y 2008, con la terrible consecuencia de aumentar en 250 millones el número de personas que pasan hambre. Y ahora, de nuevo, están agazapados inflando la burbuja. Si se hacen realidad las promesas de reformas en los mercados financieros, una de ellas es clara y urgente.
——————————
PALABRE-ANDO: http://gustavoduch.wordpress.com
LO QUE HAY QUE TRAGAR: http://loquehayquetragar.wordpress.com/
“Porque contar es otra forma de caminar”

Albert Sales i Campos **** Professor de Sociologia de la Universitat Pompeu Fabra

versión en castellano aquí

Sens dubte, que el nombre de persones que passen fam al món s’hagi reduït en 100 milions és una molt bona notícia. La FAO ho anunciava fa uns dies celebrant que es tracta de la primera reducció en 15 anys però recordant que la xifra de persones afectades per la fam encara es situa en els 925 milions. I és que l’any 2009, el món havia superat la barrera dels 1.000 milions de persones en situació de subnutrició, un fenomen del tot intolerable si tenim en compte que la seva causa principal no és pas una producció agrícola insuficient a nivell global.

Les variacions en el nombre de les persones que passen gana estan íntimament lligades a les fluctuacions en els preus d’uns pocs productes bàsics entre els que destaquen els cereals. L’escalada dels preus que va portar a la crisi alimentària del 2007 es va atribuir a un descens de l’oferta deguda a les males collites en diverses zones productores (en especial a Austràlia), i a un augment de la demanda causada per l’increment en l’ús d’agro-combustibles i pel creixement del consum de carn entre les noves classes mitges de les potències emergents que comporta una major necessitat de pinsos per a la ramaderia. A més, els costos de producció es van disparar en paral·lel al preu del petroli necessari per moure la maquinària agro-industrial, per transportar els productes i per fabricar fertilitzants i pesticides.

Per desgràcia, el descens de la fam comptabilitzat per la FAO en l’últim any no és conseqüència de cap política global ni de cap canvi estructural portat a terme pels signants dels Objectius de Desenvolupament del Mil·leni (cal recordar que l’objectiu 1 és reduir el nombre de persones que passen fam a 400 milions abans del 2015) sinó d’un descens dels preus dels cereals pel reajustament entre l’oferta i la demanda. Per tant, és d’esperar que el descens no es sostingui en el temps. La demanda de productes càrnics i d’agrocombustibles augmenta progressivament, el preu del petroli, tard o d’hora, continuarà la seva escalada i les males collites, com les d’aquesta darrera temporada a Rússia i Ucraïna, són recurrents.

Però no només es dóna una clara falta compromís polític en la lluita contra la fam sinó que les polítiques impulsades pel capital internacional ens separen tossudament de qualsevol avenç consistent en aquest terreny. D’una banda, les polítiques agràries neoliberals imposades als països empobrits han contribuït decisivament a una ràpida erosió de la sobirania alimentària dels pobles. Un augment dels preus dels cereals és una mala notícia per aquelles famílies que els han d’adquirir als mercats internacionals però té poc impacte en aquelles comunitats i regions amb mercats locals forts. La progressiva destrucció de la sobirania alimentària de les comunitats rurals a través de la concentració de la propietat de les terres i de la imposició dels monocultius per a l’exportació fa que els mercats locals robustos siguin cada cop menys nombrosos. El discurs del pensament únic, materialitzat en les polítiques de desenvolupament del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional han depreciat sistemàticament les economies camperoles i han afavorit l’agroindústria en mans d’inversors locals o internacionals.

De l’altra, l’especulació en matèries primeres agrícoles s’està convertint en un refugi per als inversors després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Amb total naturalitat, els experts en mercats de valors expliquen als seus blocs i pàgines web la gran oportunitat que suposa invertir en cereals. Fa poc més de dos mesos, es registrava al Regne d’Espanya el BGF World Agriculture de BlackRock, què en opinió dels popes en la matèria és un fons “preparat per treure profit del creixement demogràfic i de consum a llarg termini”. Malgrat la retòrica del món de les inversions pugui semblar indesxifrable, no cal un gran coneixement de les dinàmiques bursàtils per adonar-se que invertir en les empreses que controlen produccions bàsiques per la supervivència dels éssers humans és un bon negoci. El gran risc d’aquestes inversions és que situacions que facin preveure un descens de l’oferta de cereals disponibles (com per exemple una mala collita a Rússia) poden desencadenar bombolles especulatives que multipliquin ràpidament el preu de milions de tones de blat i arròs que ni tan sols s’han collit. Això és possible perquè el que es posa a la venda als mercats d’opcions i futurs no són reserves sinó drets sobre collites pròximes que, en funció de les perspectives, variaran el seu preu constantment fins a la seva venda final.

A les successives rondes de negociació de l’Organització Mundial del Comerç, moviments socials com la Vía Campesina demanaven la sortida de l’agricultura del sistema de comerç internacional per tal de deslligar els preus dels aliments de les dinàmiques comercials i empresarials i per permetre als pobles fixar les polítiques que considerin més oportunes per garantir-se el menjar. La utilització de les futures collites com a moneda de canvi en el casino del sistema financer internacional introdueix encara més volatilitat als preus, comprometent l’alimentació de les poblacions més vulnerables del planeta. Caldria ara exigir també que s’impedissin les pràctiques especulatives sobre els aliments.

Segurament, després de llegir aquestes línies, hom pensa que aquestes exigències queden molt lluny de la seva capacitat d’actuació. Només li formularé tres preguntes: Sap què fa la seva entitat bancària amb els seus diners? L’entitat on té domiciliada la seva nòmina, pot garantir-li que inverteix en economia real i no en l’economia especulativa? Ha sentit a parlar de la banca ètica?