El Correo. 24 de octubre de 2010. Gustavo Duch

Los precios de muchas materias agrícolas -todas aquellas que entran en el mercado global- se determinan, y perdonen el lenguaje, «por las interacciones entre la oferta y la demanda en las Bolsas más importantes del mundo». Ya saben ustedes que en el mercado del parqué no se intercambian sacos de trigo o patatas, sino que se negocian contratos de compraventa en los que se especifican cantidades y plazos de entrega. Un mercado invisible de futuros impredecibles.

Hasta hace varias décadas este modelo se encontraba, al menos, compensado por una serie de políticas regulatorias que buscaban estabilidad en los precios de los alimentos. En el comercio internacional los aranceles protegían las economías nacionales. En el comercio interno se contaba con servicios de almacenamiento público de grano, precios de referencia y cuotas de producción, como mecanismos para hacer más equilibrados los mercados. Pero, a partir de los años 90, las políticas neoliberales se diseñan para eliminar cualquier medida regulatoria. Se entablan las primeras negociaciones que llevarán a la formación de la Organización Mundial del Comercio, las primeras reformas de la Política Agraria Común, los primeros Tratados de Libre Comercio, etcétera. En su ecuación, el precio de los alimentos lo marcará desde entonces, indiscriminadamente, el mercado de futuros.

Estos mercados llevan asociada una figura, los especuladores, porque de eso se trata, de regatear con el porvenir. De comprar y esperar el mejor momento para vender; y está claro que no aguardan frente a la ventana esperando ver si llueve mucho o poco, si hiela o no. ¿Podemos generar dudas sobre las próximas cosechas, se preguntan, rascándose la barbilla? Si las noticias dicen, por ejemplo, que en Rusia hay mucha sequía… que corra la pólvora mediática, que el incendio nos favorecerá.

Sobre esto nos habla Kaufman en el reportaje ‘La burbuja alimentaria’, y explica un elemento clave en la evolución de los mercados de futuro, y consecuentemente en los precios finales de los alimentos: la llegada de los fondos de inversión a estos territorios. «La historia de la alimentación tomó un giro siniestro en 1991. Ese año Goldman Sachs decidió que el pan nuestro de cada día podría suponer una excelente inversión. Con su acostumbrado cuidado y precisión, los analistas de Goldman se dedicaron a transformar los alimentos en concepto. Seleccionaron ocho productos primarios mercantilizables y elaboraron un elixir financiero que incluía ganado, café, cacao, maíz, porcino y una o dos variedades de trigo… que a partir de entonces se conoció como Índice de Materias Primas de Goldman Sachs. Desde la innovación de Goldman, miles de millones de nuevos dólares han aplastado el suministro y la demanda reales de trigo».

Un banco de inversiones (rescatado con fondos públicos), al que luego se sumaron otros (Citigroup, Bank of America, Deutsche Bank) maneja los hilos de un derecho humano. Provocaron la crisis alimentaria de 2007 y 2008, con la terrible consecuencia de aumentar en 250 millones el número de personas que pasan hambre. Y ahora, de nuevo, están agazapados inflando la burbuja. Si se hacen realidad las promesas de reformas en los mercados financieros, una de ellas es clara y urgente.
——————————
PALABRE-ANDO: http://gustavoduch.wordpress.com
LO QUE HAY QUE TRAGAR: http://loquehayquetragar.wordpress.com/
“Porque contar es otra forma de caminar”

Anuncis

Albert Sales i Campos **** Professor de Sociologia de la Universitat Pompeu Fabra

versión en castellano aquí

Sens dubte, que el nombre de persones que passen fam al món s’hagi reduït en 100 milions és una molt bona notícia. La FAO ho anunciava fa uns dies celebrant que es tracta de la primera reducció en 15 anys però recordant que la xifra de persones afectades per la fam encara es situa en els 925 milions. I és que l’any 2009, el món havia superat la barrera dels 1.000 milions de persones en situació de subnutrició, un fenomen del tot intolerable si tenim en compte que la seva causa principal no és pas una producció agrícola insuficient a nivell global.

Les variacions en el nombre de les persones que passen gana estan íntimament lligades a les fluctuacions en els preus d’uns pocs productes bàsics entre els que destaquen els cereals. L’escalada dels preus que va portar a la crisi alimentària del 2007 es va atribuir a un descens de l’oferta deguda a les males collites en diverses zones productores (en especial a Austràlia), i a un augment de la demanda causada per l’increment en l’ús d’agro-combustibles i pel creixement del consum de carn entre les noves classes mitges de les potències emergents que comporta una major necessitat de pinsos per a la ramaderia. A més, els costos de producció es van disparar en paral·lel al preu del petroli necessari per moure la maquinària agro-industrial, per transportar els productes i per fabricar fertilitzants i pesticides.

Per desgràcia, el descens de la fam comptabilitzat per la FAO en l’últim any no és conseqüència de cap política global ni de cap canvi estructural portat a terme pels signants dels Objectius de Desenvolupament del Mil·leni (cal recordar que l’objectiu 1 és reduir el nombre de persones que passen fam a 400 milions abans del 2015) sinó d’un descens dels preus dels cereals pel reajustament entre l’oferta i la demanda. Per tant, és d’esperar que el descens no es sostingui en el temps. La demanda de productes càrnics i d’agrocombustibles augmenta progressivament, el preu del petroli, tard o d’hora, continuarà la seva escalada i les males collites, com les d’aquesta darrera temporada a Rússia i Ucraïna, són recurrents.

Però no només es dóna una clara falta compromís polític en la lluita contra la fam sinó que les polítiques impulsades pel capital internacional ens separen tossudament de qualsevol avenç consistent en aquest terreny. D’una banda, les polítiques agràries neoliberals imposades als països empobrits han contribuït decisivament a una ràpida erosió de la sobirania alimentària dels pobles. Un augment dels preus dels cereals és una mala notícia per aquelles famílies que els han d’adquirir als mercats internacionals però té poc impacte en aquelles comunitats i regions amb mercats locals forts. La progressiva destrucció de la sobirania alimentària de les comunitats rurals a través de la concentració de la propietat de les terres i de la imposició dels monocultius per a l’exportació fa que els mercats locals robustos siguin cada cop menys nombrosos. El discurs del pensament únic, materialitzat en les polítiques de desenvolupament del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional han depreciat sistemàticament les economies camperoles i han afavorit l’agroindústria en mans d’inversors locals o internacionals.

De l’altra, l’especulació en matèries primeres agrícoles s’està convertint en un refugi per als inversors després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Amb total naturalitat, els experts en mercats de valors expliquen als seus blocs i pàgines web la gran oportunitat que suposa invertir en cereals. Fa poc més de dos mesos, es registrava al Regne d’Espanya el BGF World Agriculture de BlackRock, què en opinió dels popes en la matèria és un fons “preparat per treure profit del creixement demogràfic i de consum a llarg termini”. Malgrat la retòrica del món de les inversions pugui semblar indesxifrable, no cal un gran coneixement de les dinàmiques bursàtils per adonar-se que invertir en les empreses que controlen produccions bàsiques per la supervivència dels éssers humans és un bon negoci. El gran risc d’aquestes inversions és que situacions que facin preveure un descens de l’oferta de cereals disponibles (com per exemple una mala collita a Rússia) poden desencadenar bombolles especulatives que multipliquin ràpidament el preu de milions de tones de blat i arròs que ni tan sols s’han collit. Això és possible perquè el que es posa a la venda als mercats d’opcions i futurs no són reserves sinó drets sobre collites pròximes que, en funció de les perspectives, variaran el seu preu constantment fins a la seva venda final.

A les successives rondes de negociació de l’Organització Mundial del Comerç, moviments socials com la Vía Campesina demanaven la sortida de l’agricultura del sistema de comerç internacional per tal de deslligar els preus dels aliments de les dinàmiques comercials i empresarials i per permetre als pobles fixar les polítiques que considerin més oportunes per garantir-se el menjar. La utilització de les futures collites com a moneda de canvi en el casino del sistema financer internacional introdueix encara més volatilitat als preus, comprometent l’alimentació de les poblacions més vulnerables del planeta. Caldria ara exigir també que s’impedissin les pràctiques especulatives sobre els aliments.

Segurament, després de llegir aquestes línies, hom pensa que aquestes exigències queden molt lluny de la seva capacitat d’actuació. Només li formularé tres preguntes: Sap què fa la seva entitat bancària amb els seus diners? L’entitat on té domiciliada la seva nòmina, pot garantir-li que inverteix en economia real i no en l’economia especulativa? Ha sentit a parlar de la banca ètica?