Juny 2010


Albert Sales i Campos

Totes i cadascuna de les dades d’aquesta història són tristament reals. No hi ha lloc per l’exageració… la realitat ja és prou exagerada.


La Noura té 18 anys i treballa en una fàbrica de la zona franca del port de Tànger que es dedica a pelar i empaquetar gambes. Abans ajudava a la seva mare en la venda ambulant, però als 11 anys li va sortir aquesta nova “oportunitat” de feina i es va incorporar com a obrera de la factoria a canvi de 220 Dh cada quinzena (uns 48 euros al mes).

La seva jornada laboral comença a les 3 de la matinada i acaba a les 6 de la tarda. Aquestes 15 hores les passa pelant gambes congelades en un ambient humit i, massa sovint, amb els peus molls. La Noura i les seves companyes “gaudeixen” d’un descans d’una hora, entre les 11 i les 12, únic moment en el dia que els és permès menjar i parlar entre elles.

Per arribar a la feina, la Noura utilitza el transport de l’empresa, l’únic disponible a la matinada. Es tracta d’una furgoneta de 18 places on s’hi encabeixen al voltant de 35 treballadores. Aquest transport no és gratuït. Al final de cada setmana paga 60 Dh a l’empresa. Tampoc és gratuïta la revisió mèdica anual, que els costa 70 Dh i que difícilment servirà per diagnosticar els principis d’artrosi derivats de la humitat i el fred constant a l’interior de la fàbrica.

Tot i que el seu salari actual és el doble que als inicis (ara cobra uns 450 Dh cada quinzena), en els 7 anys que porta treballant no ha aconseguit estalviar. No té cap protecció social. En tot aquest temps, l’empresa ha descomptat del seu salari les cotitzacions a la seguretat social però no ha liquidat aquestes aportacions amb les autoritats.

La Noura aprofita el descans dels diumenges per ajudar a la seva mare amb les feines de casa. No  tingut infància ni joventut i no veu en el futur més que llargues setmanes de feina pelant gambes. A la fàbrica on treballa hi ha 4.000 treballadores més que podrien explicar històries similars. Arreu del món, la globalització ha facilitat que les empreses de l’agroindústria, la confecció  o  l’electrònica creïn llocs de treball com el de la Noura. Aquest és el seu progrés i el seu creixement econòmic. Aquest és el seu desenvolupament capitalista.

Anuncis

El País. 22/6/2010

El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (TSJC) ha ratificado la multa de 24.000 euros que en diciembre de 2005 impuso la Generalitat a El Corte Inglés por discriminación femenina en la promoción laboral en cuatro de sus centros, tres en Barcelona y uno en Montornès del Vallès. Trabajo decidió actuar al respecto tras una denuncia de CC OO contra el sistema de ascensos de la empresa, según este sindicato. CC OO enfatizó ayer que la sentencia confirma los datos aportados por la sección sindical, según los cuales la promoción profesional en la empresa invertía la proporción de mujeres en la plantilla: en las categorías profesionales más bajas el porcentaje de mujeres era superior al de los hombres, pero en jefaturas y cargos técnicos, las mujeres no llegaban ni al 20%.

El caso alude a los años 2003, 2004 y 2005. En 2006 se inició una negociación estatal para crear un plan de igualdad, firmado en 2008, según recoge la sentencia. Según el secretario general de la sección sindical de CC OO en El Corte Inglés, Josep Manel Hernández, “no se cumple”.

Unió de Pagesos ha denunciat durant el maig Carrefour per una mala política de preus en posar llet de marca blanca per sota de preu de cost, també per un etiquetatge fraudulent de l’Avellana DOP de Reus i ha denunciat Lidl per publicitat enganyosa d’un vi d’agulla que es ven com a cava. Aquestes denúncies se sumen a d’altres del sindicat pel que fa al pollastre, la fruita, la mel i l’oli…

Aquest juny, el sindicat dedica a seva revista La Terra a Els Fraus de la Distribució.

Enllaç al número de juny de 2010 de La Terra (pdf)

Descarrega’t l’informe complet en català (PDF 2,01 MB)

Fem hores extra cada dia. No queden registrades enlloc. Al full de salari només hi posen una o dues cada setmana
Treballadora d’una fàbric aproveïdora de roba de Tesco a Tiripur (Índia)

Ens fan treballar de les 9 del matí a la 1 de la mantinada. Això pot durar 30 dies seguits
Treballadora d’una fàbrica proveïdora de roba de Carrefour a Tirupur (Índia)

No podem ni parlar entre nosaltres dins de la fàbrica! És impensable dir la paraula sindicat
Operari d’una fàbrica proveïdora de Carrefour a l’Índia

Porto set anys vivint en una cosa amb 10 noies més… hem de dormir en petites habitacions de fusta sense ventilació. Amb el meu salari tot just pago el lloguer i una mica de menjar.
Treballadora d’una fàbrica proveïdora de Walmart i Carrefour a Sri Lanka

Les treballadores de les fàbriques proveïdores de Carrefour, Lidl i Aldi a Bangladesh cobren salaris d’entre 21 i 34 euros al mes

A l’Índia, els salaris de les treballadores que fan la roba per Carrefour, Lidl i Aldi, cobren entre 45 i 53 euros mensuals. L’alimentació bàsica de 4 persones requereix un inim de 45 euros mensuals.

Els encarregats utilitzen un llenguatge que no sabria reproduir, et fan sentir tan bruta que vols deixar la feina
Treballadora d’una fàbrica proveïdora de Carrefour i Lidl a Bangladesh

Com que som pobres, hem de treballar a la confecció. Si tinguéssim alternativa segur que no ho faríem.
Treballadora d’una fàbrica proveidora de Carrefour a Bangladesh

Prop de 40 persones es desprenen de les seves targetes clients de supermercats en una ‘flash mob’ celebrada aquest matí a les Rambles de Barcelona

Barcelona, 01/06/10- La Campanya Roba Neta, que coordina l’ONGD SETEM a l’Estat Espanyol, ha presentat avui l’informe ‘Passeu per caixa. Les grans superfícies i les condicions laborals a la indústria de la confecció’ amb una ‘flash mob’ davant del Carrefour Express de les Rambles. Prop de 40 persones s’han desprès de les seves targetes de clients de diversos supermercats, com a protesta per l’explotació laboral que s’amaga darrera de la roba que es ven en aquests establiments.

Les consumidores i els consumidors han fet entrega de les seves targetes a estàtues humanes que mostraven els testimonis de les persones que fabriquen la roba per a les grans superfícies, recollits a l’Informe ‘Passeu per caixa’. Alguns del missatges que s’han pogut llegir són: “Fem hores extra cada dia. No queden registrades enlloc. Al full de salari només hi posen una o dues cada setmana” (treballadora d’una fàbrica proveïdora de roba de Tesco a Tirupur, Índia); i “Ens fan treballar de les 9 del matí a la 1 de la matinada. Això pot durar 30 dies seguits” (treballadora d’una fàbrica proveïdora de roba de Carrefour a Tirupur, Índia).

L’Informe presenta els resultats de la investigació que es va dur a terme durant el 2008 a 30 fàbriques proveïdores de Lidl, Aldi, Tesco, Wal-Mart i Carrefour ubicades a Tailàndia, Sri Lanka, Bangladesh i l’Índia. Durant l’acció de presentació, l’Albert Sales, coordinador de la Campanya Roba Neta a Catalunya i responsable de l’Informe, ha explicat que les condicions de les treballadores i els treballadors d’aquestes fàbriques “incomplien la majoria dels convenis fonamentals de la Organització Internacional del Treball i que en l’arrel d’aquest problema està la pressió que exerceixen les grans cadenes de distribució sobre els seus proveïdors, exigint preus i terminis d’entrega impossibles sense realitzar un control efectiu de les condicions de producció”.

Sales creu també que les polítiques comercials d’aquests gegants empresarials tenen també un fort impacte a les nostres ciutats. Segons les dades recollides per l’informe, les tres empreses líders en la comercialització d’alimentació (Carrefour, Mercadona i Eroski) concentren un 40% de la quota de mercat, i dues d’aquestes empreses són també distribuïdores de productes tèxtils. L’obertura d’una gran superfície suposa una mitjana de 276 pèrdues de llocs de treball i el tancament de petits comerços en un radi de dotze quilòmetres.

Darrera de la fabricació de molts dels productes que es venen als supermercats, “les condicions laborals són inacceptables i es violen sistemàticament els estàndards que les mateixes empreses transnacionals estableixen en els seus compromisos i iniciatives d’ètica empresarial”, alerta l’Albert Sales.

Els salaris

Els sous dels països empobrits, en termes absoluts, són molt inferiors als del Nord. Tot i que el cost de la vida també és inferior, la remuneració que reben els treballadors i les treballadores està lluny de poder cobrir les necessitats bàsiques i garantir un nivell de vida acceptable. Segons les conclusions de l’Informe, a la majoria de països productors de roba, el salari mínim legal o el salari mitjà en el sector se situa a prop del 50% del que s’estima que hauria de ser un salari suficient per viure.

La majoria dels 31 centres de treball investigats (proveïdors de Tesco, Wal-Mart, Carrefour, Aldi i Lidl) complien amb el salari mínim legal. Però en cap de les fàbriques el salari permetia cobrir les necessitats bàsiques. Les fàbriques de Bangladesh pagaven un salari base d’entre 17 i 24 euros mensuals. Comptant les hores extra, les treballadores cobraven entre 21 i 34 euros.

La jornada habitual real començava a les 8 am i acabava entre les 7 i les 10 pm set dies a la setmana. A cap de les fàbriques analitzades es feia una jornada real de menys de 60 hores. Les hores extra no queden registrades per superar les auditories i per no haver de pagar-les totes a les treballadores.

A l’Índia els salaris oscil·laven entre els 45 i els 53 euros mensuals (l’alimentació bàsica de 4 persones durant un mes costa uns 45 euros). A Sri Lanka els salaris anaven dels 33 euros al mes de les aprenentes als 60 euros al mes (el mínim vital per una família de 4 persones és de 78 euros mensuals).

Pel que fa als drets sindicals, els quatre països analitzats reconeixen les llibertats sindicals però només una de les 31 fàbriques analitzades tenia representació sindical. A Bangladesh l’estat d’excepció manté suspesa l’activitat sindical des de fa anys.

L’Informe inclou un darrer capítol amb una compilació de propostes i reclamacions a les grans superfícies, que sintetitzen les demandes expressades per organitzacions de treballadores i treballadors del tot el món. El coordinador de la Campanya Roba Neta, l’Albert Sales, recorda a les empreses transnacionals que “la seva retòrica referent a responsabilitat social empresarial les obliga a donar resposta a les situacions de pobresa i d’explotació que viuen les persones que confeccionen els seus productes”.

La Campanya Roba Neta (CRN) és una coalició internacional d’ONG, organitzacions de persones consumidores, sindicats i altres entitats que treballen per la defensa dels drets laborals al sector tèxtil mundial. Va néixer als països Baixos el 1989, està activa a 14 països europeus i coopera amb grups de treballadores i treballadors del sector tèxtil organitzats arreu del món. A l’Estat Espanyol està coordinada per l’ONGD SETEM.

>> Informe complet en català (PDF 2,01 MB):

http://www.setem.cat/pdf/passeu_per_caixacat.pdf

>> Fotografies de la flash mob en alta resolució (àlbum web de Picasa):

http://picasaweb.google.es/setemcatalunya/FlashMobDePresentacioDeLInformePasseuPerCaixa#