febrer 2011


Galicia Hoxe. Gustavo Duch. 16 de febrero de 2011

Tenía todo el proyecto de la nueva quesería a punto, tan sólo me faltaban comprar algunos utensilios pero ya no me alcanzaban mis ahorros agotados. Los últimos años habían sido pésimos para mi pequeña explotación de vacuno. En nuestra zona dos grandes marcas controlan toda la compra de leche y marcan unos precios cada vez más bajos. La subida de precios de los cereales para el pienso, me remató. Cuanto más producía, más perdía.

Pensé que siendo un emprendimiento que generaría al menos un par de puestos de trabajo, la administración me apoyaría. En el Departamento de Agricultura al que solicité una ayuda de mil euros, me dijeron que «no, nos quedan fondos para esto. Con los recortes, el presupuesto de subvenciones se ha volatilizado». El técnico irónico resolvió que «seguramente, esos fondos estarán reflotando algún banco».

Bien, pues si el dinero voló hacia algún banco, me dirigí a algunos de ellos. Quizás, esos mil euros recién llegados, estarían disponibles. Pero no, me dijeron en varias sucursales, «no tenemos liquidez, y no podemos arriesgarnos a proyectos como el suyo».

Volviendo a casa no podía dejar de preguntarme, entonces ¿qué hacen los bancos con todo lo que se les entrega para sanearles? ¿A qué lo dedican? Pensé en los salarios de los directivos, pero tenían que existir otros destinos.  Así que al día siguiente visité otras sucursales bancarias con otra estrategia y les consulté sobre mil euros que tenía ahorrados. ¿Dónde los podía invertir?

Tuve varias propuestas. En la primera entidad me ofrecieron un fondo de inversión ligado a la agroindustria, de forma que invertiría en alguna de las mejores empresas agroalimentarias del sector que –seguro- cotizarán a la alza. En la segunda me presentaron un fondo ligado a los cereales. «Es un buen momento, con las sequías y el aumento de la demanda, el precio del grano está subiendo como la espuma», comentó el empleado.

Entendí muchas cosas: mil euros de los fondos públicos que podrían reactivar economías locales, son mil euros para aumentar el poder de las agroindustrias que, colosos del monopolio, me estrangulan; o son fondos especulativos que me arruinan aumentado mis costes de producción.

NOTA: Ayer recibí una comunicación del Departamento de Agricultura. Tengo que pagar una sanción por haber vendido leche directamente a clientes sin todos los permisos. Importe a pagar: mil euros.

Anuncis

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF. Membre de la “Campanya Supermercats, no gràcies!”

versión en castellano publicada en Rebelión

Haití, Egipte, Indonèsia, la Índia, Vietnam o Bolívia van viure onades de disturbis durant el 2008 causats pel ràpid augment dels preus d’aliments bàsics. L’increment dels preus dels cereals que estem vivint des de fa uns mesos també està relacionat amb les revoltes del setembre a Moçambic o els recents alçaments populars contra les dictadures d’Algèria, Tunísia i Egipte. La falta d’accés als aliments bàsics pot donar ales al poble més oprimit per revoltar-se contra les elits que permeten aquestes situacions i que se’n lucren. No es d’estranyar doncs que les tensions socials creixin veient l’evolució de l’Índex del Preu Mundial dels Aliments de la FAO en els darrers mesos. Aquest indicador, creat el 1990 va registrar el gener de 2011 el valor més alt de la seva història, tant a nivell real com nominal. Globalment, a mitjans d’octubre de 2010 ja s’havien superat els preus de l’anterior crisi alimentària.

A grans trets, i sempre considerant mitjanes mundials, avui la carn és un 75% més cara que a l’any 2000, els productes lactis un 130%, els cereals un 190% i el sucre un 270%. En contrast, els salaris de les capes més empobrides de la població mundial han registrat increments molt poc significatius durant tota la dècada. Les fredes xifres tenen repercussions dramàtiques sobre la vida de les famílies amb menys recursos, que són les que destinen una proporció més alta de la renda disponible a l’alimentació. Mentre a la Unió Europea es considera normal gastar entre el 12 i el 20% de la renda setmanal en menjar, hi ha sectors del proletariat industrial asiàtic que arriben a gastar el 70% dels seus ingressos en alimentar les seves famílies.

L’augment del preu del petroli, que no sembla haver de remetre a curt o a mig termini, fa preveure una onada inflacionària en productes de primera necessitat resultat de l’augment del cost dels transports. Alhora, un petroli més car fa més atractives les inversions en el cultiu de vegetals destinats a l’elaboració d’agrocombustibles. Això succeeix en un context de baixes reserves de cereals. El fenomen climàtic conegut com “La Niña” va colpejar durament les plantacions de l’hemisferi sud minvant les collites del Con Sud americà, d’Austràlia o d’Indonèsia, mentre a l’hemisferi nord, els incendis de Rússia reduïen la producció del major exportador de blat del planeta. Tot plegat redueix la producció i les reserves que es destinaran a l’alimentació humana durant el 2011 fent preveure un increment dels preus. I si algú és coneixedor de les dinàmiques dels mercats globals són els especuladors financers que, davant d’aquestes perspectives, no dubten en invertir en els mercats de futurs, adquirint drets sobre el que encara no s’ha cultivat i generant una bombolla especulativa sobre productes totalment imprescindibles per la supervivència. En aquest sentit, l’especulació exagera els increments de preus condemnant a la fam a més de mil milions de persones.

Les dades del mes de gener reflecteixen, sobretot, l’encariment del blat i del blat de moro, bàsics en la dieta de gran part del planeta. El fet que l’arròs asiàtic estigui en ple procés de recol·lecció ha contingut el preu d’aquest cereal, però al sud-est asiàtic i a l’Índia s’observen les tendències mundials amb preocupació, preveient que l’arròs no escapi a les tendències alcistes gaire temps més. L’impacte de la darrera crisi alimentària en alguns grans països de la zona va portar a milions de famílies amb pocs recursos a desprendre’s d’actius com estalvis, terres o petites propietats, per fer front a la emergència. Sense l’oportunitat de recuperar-se de l’embat del 2007, aquestes famílies es veuran abocades a una situació crítica.

Mentre la fam sigui tractada com un problema de seguretat alimentària continuarà subjecte a les fluctuacions dels mercats. No s’aborda la gran paradoxa de que la immensa majoria dels mil milions de persones que passen fam extrema al món viuen o provenen de l’entorn rural i de l’activitat agrícola. Fruit de tres dècades d’imposició de models productius i comercials orientats a l’exportació i al benefici de les grans empreses, milions de famílies de tot el món han perdut l’accés al seu mode de vida tradicional. Les polítiques de modernització agrícola que s’han implementat de manera clònica arreu han privatitzat les terres comunals que permetien el sustent a milions de camperols i camperoles, i han permès pràctiques d’expulsió de població rural cap a els nuclis urbans en busca de treballs assalariats a la indústria i als serveis. Les tres dècades d’imposició del lliure mercat han consolidat un règim d’explotació internacional en el que les persones treballadores viuen pendents de les fluctuacions dels preus dels productes bàsics i intenten satisfer les seves necessitats vitals a través de salaris de misèria.

L’única sortida a l’empobriment extrem i a la fam intolerable que afecta a més de mil milions d’éssers humans passa per la recuperació de la sobirania alimentària que, en poques paraules i assumint el risc de simplificar en excés, consisteix en garantir que els pobles puguin decidir sobre les seves polítiques de producció agrícoles i ramaderes, la recuperació de la dimensió local dels mercats i la exclusió dels aliments dels mecanismes d’especulació internacional. La idea de sobirania alimentària no és cap construcció acadèmica o teòrica i no es materialitza en un model econòmic de pissarra de facultat. Sorgeix de les vivències de les mateixes comunitats de camperoles i camperols organitzats en el moviment social més nombrós del planeta. La Vía Campesina, que articula la cooperació de grups de productors agrícoles des de l’Argentina fins a Sri Lanka i que representa a més de 300 milions de llars, parteix de l’evidència que les polítiques comercials i alimentaries mundials estan en mans de les empreses transnacionals i responen als seus interessos, i reclamen per les comunitats la recuperació de l’opció democràtica de mantenir-se al marge dels designis del capital.