opinió


Las Grandes Cadenas de Distribución: El neoliberalismo oculto en nuestra vida cotidiana.

Una acción rutinaria como esperar el transporte público, puede terminar dando elementos para analizar las transformaciones culturales producidas por la presencia de Grandes Superficies y Cadenas de Supermercados: Los buses y busetas no indican su transitar por barrios y calles, sino que sus rutas señalan si pasan por frente a un almacén de la cadena Carrefour o Éxito, por ejemplo.

Otro elemento interesante tiene que ver con las transformaciones en el lenguaje y los significados dados a las palabras. En Bogotá, es normal referirse al dueño del minimercado de barrio o al tendero con la expresión “vecino”, con lo cual se identifica a esta persona como parte del entorno más próximo y cotidiano, habitante del barrio, de la cuadra, etc., con un aire de familiaridad si se quiere. Como parte de su proceso de expansión el grupo Éxito ha venido implementando los supermercados “Éxito Vecino”, modelo con un tamaño mucho menor al de los grandes almacenes y que tiene por finalidad hacerse a los clientes de localidades y sectores no centrales o cercanos a una gran superficie de dicha compañía.

(més…)

Albert Sales i Campos **** Professor de Sociologia de la Universitat Pompeu Fabra

versión en castellano aquí

Sens dubte, que el nombre de persones que passen fam al món s’hagi reduït en 100 milions és una molt bona notícia. La FAO ho anunciava fa uns dies celebrant que es tracta de la primera reducció en 15 anys però recordant que la xifra de persones afectades per la fam encara es situa en els 925 milions. I és que l’any 2009, el món havia superat la barrera dels 1.000 milions de persones en situació de subnutrició, un fenomen del tot intolerable si tenim en compte que la seva causa principal no és pas una producció agrícola insuficient a nivell global.

Les variacions en el nombre de les persones que passen gana estan íntimament lligades a les fluctuacions en els preus d’uns pocs productes bàsics entre els que destaquen els cereals. L’escalada dels preus que va portar a la crisi alimentària del 2007 es va atribuir a un descens de l’oferta deguda a les males collites en diverses zones productores (en especial a Austràlia), i a un augment de la demanda causada per l’increment en l’ús d’agro-combustibles i pel creixement del consum de carn entre les noves classes mitges de les potències emergents que comporta una major necessitat de pinsos per a la ramaderia. A més, els costos de producció es van disparar en paral·lel al preu del petroli necessari per moure la maquinària agro-industrial, per transportar els productes i per fabricar fertilitzants i pesticides.

Per desgràcia, el descens de la fam comptabilitzat per la FAO en l’últim any no és conseqüència de cap política global ni de cap canvi estructural portat a terme pels signants dels Objectius de Desenvolupament del Mil·leni (cal recordar que l’objectiu 1 és reduir el nombre de persones que passen fam a 400 milions abans del 2015) sinó d’un descens dels preus dels cereals pel reajustament entre l’oferta i la demanda. Per tant, és d’esperar que el descens no es sostingui en el temps. La demanda de productes càrnics i d’agrocombustibles augmenta progressivament, el preu del petroli, tard o d’hora, continuarà la seva escalada i les males collites, com les d’aquesta darrera temporada a Rússia i Ucraïna, són recurrents.

Però no només es dóna una clara falta compromís polític en la lluita contra la fam sinó que les polítiques impulsades pel capital internacional ens separen tossudament de qualsevol avenç consistent en aquest terreny. D’una banda, les polítiques agràries neoliberals imposades als països empobrits han contribuït decisivament a una ràpida erosió de la sobirania alimentària dels pobles. Un augment dels preus dels cereals és una mala notícia per aquelles famílies que els han d’adquirir als mercats internacionals però té poc impacte en aquelles comunitats i regions amb mercats locals forts. La progressiva destrucció de la sobirania alimentària de les comunitats rurals a través de la concentració de la propietat de les terres i de la imposició dels monocultius per a l’exportació fa que els mercats locals robustos siguin cada cop menys nombrosos. El discurs del pensament únic, materialitzat en les polítiques de desenvolupament del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional han depreciat sistemàticament les economies camperoles i han afavorit l’agroindústria en mans d’inversors locals o internacionals.

De l’altra, l’especulació en matèries primeres agrícoles s’està convertint en un refugi per als inversors després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Amb total naturalitat, els experts en mercats de valors expliquen als seus blocs i pàgines web la gran oportunitat que suposa invertir en cereals. Fa poc més de dos mesos, es registrava al Regne d’Espanya el BGF World Agriculture de BlackRock, què en opinió dels popes en la matèria és un fons “preparat per treure profit del creixement demogràfic i de consum a llarg termini”. Malgrat la retòrica del món de les inversions pugui semblar indesxifrable, no cal un gran coneixement de les dinàmiques bursàtils per adonar-se que invertir en les empreses que controlen produccions bàsiques per la supervivència dels éssers humans és un bon negoci. El gran risc d’aquestes inversions és que situacions que facin preveure un descens de l’oferta de cereals disponibles (com per exemple una mala collita a Rússia) poden desencadenar bombolles especulatives que multipliquin ràpidament el preu de milions de tones de blat i arròs que ni tan sols s’han collit. Això és possible perquè el que es posa a la venda als mercats d’opcions i futurs no són reserves sinó drets sobre collites pròximes que, en funció de les perspectives, variaran el seu preu constantment fins a la seva venda final.

A les successives rondes de negociació de l’Organització Mundial del Comerç, moviments socials com la Vía Campesina demanaven la sortida de l’agricultura del sistema de comerç internacional per tal de deslligar els preus dels aliments de les dinàmiques comercials i empresarials i per permetre als pobles fixar les polítiques que considerin més oportunes per garantir-se el menjar. La utilització de les futures collites com a moneda de canvi en el casino del sistema financer internacional introdueix encara més volatilitat als preus, comprometent l’alimentació de les poblacions més vulnerables del planeta. Caldria ara exigir també que s’impedissin les pràctiques especulatives sobre els aliments.

Segurament, després de llegir aquestes línies, hom pensa que aquestes exigències queden molt lluny de la seva capacitat d’actuació. Només li formularé tres preguntes: Sap què fa la seva entitat bancària amb els seus diners? L’entitat on té domiciliada la seva nòmina, pot garantir-li que inverteix en economia real i no en l’economia especulativa? Ha sentit a parlar de la banca ètica?

09/08/10 02:00 – Esther Vivas

Cada dia ens posem a la boca desenes d’aliments. Confiem en marques com ara Kraft, Coca-Cola, Nestlé, Danone. Pensem que els nous aliments funcionals, als quals s’atribueixen qualitats terapèutiques, com ara ous enriquits amb àcids grassos omega 3, llet i iogurts fermentats amb cultius probiòtics i cereals amb àcid fòlic, ens permetran viure més i millor. Però hi ha un cantó fosc en allò que mengem. L’ús de colorants, edulcorants, emulsionants i saboritzants és una pràctica habitual a l’hora de processar els aliments que consumim. Als Estats Units, i a través de la ingesta de menjar, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d’additius, fet que genera creixents dosis d’intolerància i al·lèrgies. L’ingredient artificial que més problemes genera és la sacarina, el més estès de tots, juntament amb la cola i la cafeïna.

Segons una investigació efectuada a la Universitat de Southampton, el 2007, per encàrrec de l’Agència d’Estàndards Alimentaris del Regne Unit, la barreja de colorants artificials alimentaris amb el benzoat de sodi, un conservant utilitzat en gelats i rebosteria, produiria un augment de la hiperactivitat en infants. Com assenyalava el professor Ruperto Bermejo, expert en colorants alimentaris de la Universitat de Jaén, la solució és substituir els colorants artificials per altres de naturals, però “per a la indústria el cost és molt més elevat ”. Una vegada més els interessos econòmics prevalen per sobre les necessitats.

I és que unes quantes empreses monopolitzen cada un dels trams de la cadena agroalimentària, des de les llavors, passant pels fertilitzants, fins a la distribució dels aliments. La distància entre el pagès i el consumidor s’ha anat allargant en els darrers anys, amb la consegüent pèrdua d’autonomia per part del productor i la creixent mercantilització del menjar. Unes quantes empreses acaben determinant allò que mengem: què, com, quan i on s’elaboren els aliments i quin preu se’n paga tant en l’origen, al pagès, com en destí, al supermercat. El dret a decidir en les polítiques agrícoles i alimentàries no està garantit. Cal reivindicar la sobirania alimentària, l’accés de la pagesia a l’aigua, la terra i les llavors, a poder escollir aliments lliures de transgènics. Només així la nostra seguretat alimentària serà una realitat.

Albert Sales i Campos

Totes i cadascuna de les dades d’aquesta història són tristament reals. No hi ha lloc per l’exageració… la realitat ja és prou exagerada.


La Noura té 18 anys i treballa en una fàbrica de la zona franca del port de Tànger que es dedica a pelar i empaquetar gambes. Abans ajudava a la seva mare en la venda ambulant, però als 11 anys li va sortir aquesta nova “oportunitat” de feina i es va incorporar com a obrera de la factoria a canvi de 220 Dh cada quinzena (uns 48 euros al mes).

La seva jornada laboral comença a les 3 de la matinada i acaba a les 6 de la tarda. Aquestes 15 hores les passa pelant gambes congelades en un ambient humit i, massa sovint, amb els peus molls. La Noura i les seves companyes “gaudeixen” d’un descans d’una hora, entre les 11 i les 12, únic moment en el dia que els és permès menjar i parlar entre elles.

Per arribar a la feina, la Noura utilitza el transport de l’empresa, l’únic disponible a la matinada. Es tracta d’una furgoneta de 18 places on s’hi encabeixen al voltant de 35 treballadores. Aquest transport no és gratuït. Al final de cada setmana paga 60 Dh a l’empresa. Tampoc és gratuïta la revisió mèdica anual, que els costa 70 Dh i que difícilment servirà per diagnosticar els principis d’artrosi derivats de la humitat i el fred constant a l’interior de la fàbrica.

Tot i que el seu salari actual és el doble que als inicis (ara cobra uns 450 Dh cada quinzena), en els 7 anys que porta treballant no ha aconseguit estalviar. No té cap protecció social. En tot aquest temps, l’empresa ha descomptat del seu salari les cotitzacions a la seguretat social però no ha liquidat aquestes aportacions amb les autoritats.

La Noura aprofita el descans dels diumenges per ajudar a la seva mare amb les feines de casa. No  tingut infància ni joventut i no veu en el futur més que llargues setmanes de feina pelant gambes. A la fàbrica on treballa hi ha 4.000 treballadores més que podrien explicar històries similars. Arreu del món, la globalització ha facilitat que les empreses de l’agroindústria, la confecció  o  l’electrònica creïn llocs de treball com el de la Noura. Aquest és el seu progrés i el seu creixement econòmic. Aquest és el seu desenvolupament capitalista.

Albert Sales i Campos
Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya

“Impulsem el comerç amb justícia! Cada producte té una història. Per nosaltres les persones que hi ha darrera d’aquestes històries són importants. Lidl aposta per unes bones condicions laborals a nivell global. Per això, a Lidl, només contractem proveïdors seleccionats que poden demostrar la seva responsabilitat social. Ens oposem categòricament a qualsevol forma de treball infantil, i a la violació dels drets humans i dels drets laborals en la fabricació dels nostres productes. Garantim efectivament el compliment d’aquests estàndards”. Fullet publicitari de Lidl, finals de 2009.

A finals de l’any passat, l’empresa de distribució Lidl publicava un tríptic informatiu dirigit a les persones clientes dels seus establiments amb la declaració del paràgraf precedent. La distribució d’aquest paper s’emmarca en l’estratègia de Responsabilitat Social Empresarial que porta a càrrec l’empresa alemanya que disposa des de fa uns anys d’un codi de conducta laboral aplicable a totes les seves fàbriques productores arreu del món i que forma part de la iniciativa empresarial Business Social Compliance International (BSCI), associació d’empreses transnacionals que diu treballar pel compliment dels estàndards laborals internacionals.

La realitat a les fàbriques que produeixen per Lidl indica que aquestes declaracions i les polítiques de Responsabilitat de la firma es queden en el terreny de les bones intencions. Diverses investigacions realitzades per la Campanya Roba Neta internacional i l’informe Passeu per Caixa, la versió catalana del qual es presentarà a Barcelona el proper 1 de juny, mostren que les fàbriques proveïdores de Lidl mantenen als seus treballadors i treballadores en unes condicions totalment inacceptables que no respecten ni els estàndards laborals més bàsics ni el propi codi de conducta de l’empresa. L’informe presenta els resultats d’una investigació realitzada en fàbriques asiàtiques que treballen per cinc grans empreses de distribució comercial: Lidl, Aldi, Carrefour, Tesco i Walmart. En cap de les 31 factories analitzades, situades a Bangladesh, Sri Lanka, L’Índia i Tailàndia, es pagava el salari mínim legal per una jornada laboral normal. L’única manera d’accedir a aquest salari mínim era realitzar un nombre indeterminat d’hores extra. Malgrat tot, amb hores extra inclosa, els salaris a Bangladesh no superaven els 34 euros mensuals, a l’Índia no arribaven als 54 euros, i a Sri Lanka anaven dels 33 als 60 euros al mes. Cap d’aquests salaris s’equipara al cost de la cistella bàsica de productes de consum en aquests països i en tots els casos són el producte de jornades extenuants. Sobre la base d’aquestes situacions de pobresa i explotació, l’informe també posa de manifest la persecució a la que estan sotmeses les iniciatives sindicals en aquestes fàbriques.

broken_lidlUna investigació centrada específicament en fàbriques proveïdores de Lidl a Bangladesh ha servit a l’Agència de Consum d’Hamburg, a la Campanya Roba Neta alemanya i al Centre Europeu pels Drets Constitucionals i Humans (ECCHR en les seves sigles en anglès) per prendre accions legals contra Lidl per publicitat enganyosa. La investigació va demostrar que les persones treballadores de Bangla Desh produïen roba per Lidl en condicions descrites per elles mateixes com “inhumanes”. Segons Khorshed Alam, un dels principals artífex de la investigació: “Amb aquesta recerca no només s’exposa el rentat de cara social Lidl, també es demostra la ineficàcia d’iniciatives empresarials com el BSCI. Les grans empreses però, continuen utilitzant la pertinença a una iniciativa empresarial com una alternativa a l’adopció de mesures concretes per lluitar contra l’explotació laboral”.

El 14 d’abril, Lidl, que anteriorment s’havia negat a retirar la publicitat, va proposar un acord extrajudicial. En l’acord es van comprometre a suprimir les afirmacions referents a condicions justes de treball en els seus anuncis. Com a conseqüència de l’acord, l’empresa alemanya no podrà fer referència a la seva pertinença la Business Social Compliance Initiative (BSCI) en els fullets de la seva publicitat.

L’enfocament de la demanda és innovador en la mesura en que es centra en denunciar la manipulació de la informació que Lidl ofereix als consumidors i a les consumidores enlloc de posar l’èmfasi en la denúncia de les condicions laborals de les treballadores i posa de manifest la lamentable asimetria jurídica que permet que milions de persones visquin sota situacions d’explotació extrema i no hi hagi cap mecanisme per denunciar i processar les empreses, locals i transnacionals, que s’enriqueixen de la seva suor.

Més informació:

Campanya Roba Neta: http://robaneta.wordpress.com, http://www.robaneta.org

Informe Passeu per caixa:  Serà presentat el dia 1 de juny amb la participació de la Campanya Roba Neta i Supermercats, no gràcies!. Molt aviat us informarem del lloc i l’hora.

Esther Vivas defensa un model de consum anti-supermercadista en un debat amb Rubén Sánchez, Arantxa Sulé i Aurelio del Pino, el passat 29 d’abril al programa “Para todos” de La2 de TVE.

Esther Vivas es coautora del libro Supermercados, no gracias (Icaria editorial, 2007). Artículo publicado en el semanario La Directa, nº 171.
[ http://esthervivas.wordpress.com ]

Ir a comprar al supermercado se ha convertido en una práctica cotidiana. De hecho, un 80% de nuestras compras se llevan a cabo en grandes cadenas de distribución como Carrefour, Alcampo, Eroski, Corte Inglés y Mercadona, etc. Aunque comemos y consumimos diariamente, y muy a menudo lo hacemos mediante la compra en supermercados, pocas veces nos detenemos a pensar en las consecuencias que este modelo tiene por todos aquellos que participan en la cadena de comercialización: campesinos, trabajadores, consumidores, comercio local. Ahora puede ser un buen momento para plantearnos estas cuestiones.

Algunos impactos

La concentración empresarial en cada uno de los tramos de la cadena agroalimentaria va en aumento y el sector de la distribución no es una excepción. La dinámica en Europa, por ejemplo, apunta a una tendencia ascendente. En Suecia, tres cadenas de supermercados controlan el 95,1% de la cuota de mercado, en Dinamarca tres cadenas monopolizan el 63,8%, y en Bélgica, Austria y Francia unas pocas compañías dominan más del 50%. Cada día tenemos menos puertas de acceso a los alimentos, a la vez que el productor tiene menos opciones para llegar a nosotros. El poder de la industria agroalimentaria es total y nuestra alimentación ha quedado supeditada a sus intereses económicos.

Este modelo de distribución al detalle, que se ha generalizado en los últimos cincuenta años en el Estado español, comporta un empobrecimiento generalizado de la actividad campesina, la homogeneización de aquello que consumimos, la precarización de los derechos laborales tanto en sus centros comerciales como en aquellos que les proveen, la pérdida del comercio local, la promoción de un modelo de consumo insostenible e irracional. Veamos algunas cifras.

El diferencial entre el precio en origen de un producto (pagado al campesino) y en destino (lo que pagamos en uno ‘súper’) es una media del 490%, según cifras del sindicato campesino COAG, pero en algunos alimentos éste puede llegar a superar con creces el 1.000%, como es el caso de las patatas, los tomates, los pepinos o las zanahorias. Mientras, la gran distribución es quien se lleva el beneficio. Esta situación comporta un creciente empobrecimiento de la población campesina, con una disminución anual de su renta del 26% en los últimos cinco años. Con estos datos no nos tendría que sorprender que cada tres minutos en Europa desaparezca una explotación agraria, según datos de La Vía Campesina, ya que los pequeños productores no pueden competir con la agroindustria.

En el ámbito laboral, el trabajador está sometido a ritmos de trabajo intensos, tareas repetitivas y poca autonomía de decisión, que comportan enfermedades, como el estrés, el agotamiento, los dolores crónicos en la espalda y cervicales, etc. Además, los horarios laborales altamente flexibles, en función de los intereses productivos de la empresa, dificultan la conciliación de la vida laboral con la social y familiar, haciendo que el trabajador llegue a perder incluso el control sobre su tiempo libre.

El impacto en el pequeño comercio es devastador. Si el año 1998 había en el Estado español 95 mil tiendas, en el 2004 esta cifra se había reducido a 25 mil. El comercio tradicional de alimentos ha sufrido una erosión constante e imparable desde los años 80, llegando a ser a día de hoy casi residual.

Alternativas

¿Sin embargo, podemos vivir sin supermercados? Los grupos y las cooperativas de consumo agroecológico, la compra directa al campesino, el comercio local, las cestas a domicilio, ir al mercado… son algunas opciones alternativas que implican un modelo de comercialización de proximidad, estableciendo una relación directa y solidaria entre el campesino/el campo y el consumidor/la ciudad. Se trata de opciones de compra que van en aumento. Si antes del año 2000 en Cataluña tan sólo existían diez grupos de consumo ecológico, hoy en día esta cifra llega casi al centenar.

Esta acción colectiva en el ámbito del consumo es fundamental para empezar a cambiar dinámicas y llegar a más gente. A menudo se nos habla de nuestro poder individual como consumidores, pero aunque la acción individual aporta coherencia y es demostrativa, por sí sola bien pocas cosas podrá cambiar. La perspectiva política es clave. Por ejemplo, yo puedo formar parte de una cooperativa de consumo y optar por la compra de alimentos ecológicos, pero si no se prohíben los transgénicos llegará día en que tanto la agricultura convencional como la ecológica estará contaminada, fruto de una coexistencia imposible. Por lo tanto, hace falta movilizarnos, salir a la calle y exigir que queremos unas políticas agrícolas y alimentarias que garanticen un consumo saludable, respetuosas con la naturaleza y que tengan en cuenta los derechos del campesinado y los trabajadores.

La lógica capitalista que impera en el actual modelo agrícola y alimentario es la misma que afecta otros ámbitos de nuestras vidas: la privatización de los servicios públicos, la especulación con la vivienda, la deslocalización empresarial, la precariedad laboral. Cambiar el actual sistema agroalimentario implica un cambio radical de paradigma. Y para hacerlo la acción política y la creación de alianzas con otros actores sociales (campesinos, trabajadores, ecologistas, feministas…) es imprescindible.

Gustavo Duch. El Correo. 21 de febrero de 2009

La recuerdo llegando del trabajo y poniéndose a arreglar las cosas de la casa. Con ropa de una habitación a otra, tendiendo, planchando y entrando y saliendo de la cocina, donde demostraba su sentido de la organización y del ahorro. Como con su yogurtera. No era eléctrica, simplemente un recipiente grande que podía taparse bien y donde cabían nueve vasitos alargados de plástico. Su pequeña fábrica de hacer yogures para la familia -que eso era la yogurtera- se puso en marcha comprando uno en el colmado de la esquina que mezcló con leche, rellenando a continuación los 9 vasitos. Una vez colocados dentro del recipiente rellenaba éste de agua caliente, lo tapaba y lo envolvía con trapos para mantener el calor. A la mañana siguiente ya teníamos los yogures cuajados. Mi madre reservaba uno de ellos y así podía continuar su producción infinita y (casi) autónoma de yogures. Otros días teníamos de postre algo muy exquisito; bueno, a mí me gustaban mucho. El pan atrasado que guardaba de días anteriores lo cortaba en finas rebanadas y las remojaba en leche, para freírlas en la sartén rebozadas en huevo. Las servía espolvoreadas con azúcar y canela. Y el postre tiene nombre de solera: torrijas de santa Teresa.

Seguro que en muchas casas se siguen haciendo postres como estos y otros parecidos, nacidos de antiguas sabidurías del reciclaje y la dedicación. Pero seguro también que la omnipresencia de los supermercados (distribuidores oficiales de las empresas de la transformación alimentaria como Danone, Panrico o Nestlé, con sus yogures, bollería o natillas) han desplazado estas recetas. Y después llega el olvido, y se nos olvidan -casi- para siempre.

¡Los mismos conocimientos que las mujeres del campo han acumulado y aplicado para la producción de alimentos! Como explica Vandana Shiva, «los huertos domésticos que las mujeres mantienen son, muchas veces, verdaderos laboratorios experimentales informales (…)», y pone el ejemplo de India, donde las mujeres utilizan 150 especies diferentes de plantas para la alimentación humana y animal y para el cuidado de la salud. Pero de la misma manera que con las prácticas culinarias, la globalización neoliberal llegó para uniformar y desplazar los conocimientos campesinos. La agricultura de la autonomía y la diversidad, la que camina en cooperación con la Naturaleza, la que es espacio colectivo y femenino, la que ha sabido alimentar al mundo durante milenios, está siendo sustituida por la agricultura de máquinas que explotan la Naturaleza, que quieren dominarla, y para ello la envenenan, maltratan y reducen a simples e inmensos monocultivos. Que, reflejados como en un espejo, se nos muestran en los mercados con una monótona y pobre oferta de verduras y otros alimentos. Una agricultura masculinizada para dominar a nuestra Madre.

Albert Sales i Campos
Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya
versión en castellano en Rebelión (clic aquí)

En un inici de 2010 especialment fred, la firma sueca H&M i la cadena de distribució nord-americana Walmart s’han vist obligades a justificar-se davant la publicació d’una article compromès al NY Times. Una estudiant de treball social va trobar piles de roba a les escombraries del carrer 35, ben a prop dels establiments comercials que les dues grans empreses tenen a Manhattan i ho va fer saber al popular diari. Les peces de roba trobades han resultat ser articles no venuts que s’han estripat de manera que no puguin ser utilitzats o recuperats dels contenidors. Estudiants, premsa i entitats benèfiques ja han mostrat la seva indignació. Fins i tot els “fans d’H&M” a Facebook – que són gairebé un milió i mig –  han mostrat el seu descontent i han demanat explicacions a la marca de moda. En una ciutat on un terç de la població pateix penúries econòmiques i on cada any el fred mata un bon nombre de persones sense sostre, la destrucció de la roba no venuda ha resultat indignant per molta gent.

Els departaments de responsabilitat social d’ambdues empreses s’han espavilat a remarcar que es tracta d’un incident anecdòtic que s’haurà d’investigar, i han recordat en declaracions a la premsa el seu compromís amb les persones desafavorides i els quilos de roba que cada any donen per la beneficència; com si desfer-se dels excedents de producció vestint a les persones que mai entraran a les seves botigues o enviant contenidors de roba d’última moda a l’Àfrica fos un exemple de d’aquesta “responsabilitat”.

Sí que és indignant que es llenci allò que no es ven i donar-li a un article que s’ha produït de forma innecessària un destí del tot inútil. Però també ens hauria d’indignar la irresponsabilitat de les empreses transnacionals que s’enriqueixen a base d’imposar quotes de producció inhumanes a treballadores que guanyen salaris miserables. La majoria dels proveïdors de les cadenes de distribució com Walmart o de les firmes de moda com H&M són fàbriques situades a països on les persones treballadores difícilment poden organitzar-se per defensar els seus drets. Les empreses transnacionals imposen a aquests proveïdors uns terminis d’entrega cada cop més curts i uns preus cada cop més baixos, sota l’amenaça d’encarregar la producció a altres fabricants en cas de no complir amb les seves exigències. No són els empresaris els que assumeixen els costos derivats dels encàrrecs imprevisibles i de les les preses de les empreses internacionals. La inseguretat es trasllada a les treballadores en forma d’hores extres excessives – que s’imposen sense avís previ –  i de salaris miserables.

El temps que passa entre la decisió de produir un determinat model de samarreta i la seva venda a una botiga de Nova York, Paris o Barcelona és cada cop més curt. La rapidesa suposa per a les marques internacionals un estalvi de costos d’emmagatzematge i una reducció dels riscos que tradicionalment acompanyaven els negocis de producció i comercialització. Si les camises de color verd no es venen prou bé però l’estoc es petit no passa res, però si en tenen magatzems ple les pèrdues es multipliquen.

Tot i les esmentades pràctiques de subministrament “just on time” o “eficient consumer response”, les enormes maquinàries transnacionals de distribució encara cometen petites errades de càlcul i es troben amb mercaderies que no obtenen la sortida comercial esperada. Aquests excedents representen un petit percentatge de la producció total però, donades les xifres d’aquests grans monstres empresarials, són grans muntanyes de peces de roba. El seu destí no és pas l’abocador sinó mercats preus més reduïts, com les rebaixes o els outlets. D’aquesta manera, acaben vestint amb els seus productes persones consumidores que no estaven disposades a pagar el que se’ls demanava en primera instància, acaparant una nova porció de mercat.

Sigui a principi de temporada o en època de rebaixes, són un petit grapat d’empreses transnacionals les que abasteixen amb la seva roba els armaris de tot el món. La seva lògica és que producció i venta segueixin el mateix ritme, un ritme cada cop més ràpid però sincronitzat amb la màxima precisió, i si la màquina pateix petits desajustaments sempre hi haurà persones pobres que, excloses del mercat laboral per les pròpies transnacionals, podran vestir-se amb allò que no ha volgut ningú més…

http://robaneta.wordpress.com

Galicia Hoxe. 2 de diciembre de 2009.

Gustavo Duch Guillot

Todas las noches en los callejones y patios traseros de los supermercados, los contenedores de basuras se atiborran de comida que no pudieron vender, aunque se puede comer. De bastante comida. Dos ejemplos: con el volumen que desechó Carrefour en el 2005 podrían haber comido unos 110.000 españoles durante 365 días. Y según los datos del Worldwatch Institut de Washington, en EE.UU. se tira a la basura entre el treinta y el cuarenta por ciento de los comestibles de los supermercados. Mucha gente sabe eso, y saben también en qué lugares y a qué horas se producirá el descargue. Se hacen llamar los “containers”. Algunos lo hacen por la más pura necesidad, para su propia alimentación, otros por conciencia política y recogen acelgas, galletas o yogures a punto de caducar para centros sociales.

Pero la economía del consumismo no puede parar. Para asegurar reponer las estanterías de los supermercados el Gobierno permite y apoya el uso de la fuerza “disuasoria” de las armas en la flota atunera. Habrán visto las fotos de cómo generales en la reserva  o ex policías antidisturbios trasmiten sus mejores artes de puntería, de garrotazos y de “arriba las manos que disparo” a jóvenes con nóminas de aúpa. Se trata de garantizar nuestra seguridad alimentaria –dicen- con compañías privadas. Seguratas de la seguridad alimentaria.

Un poco violento, la verdad. En la Cumbre Mundial de la Alimentación celebrada en Roma, hemos visto que ahora lo que se lleva entre los países punteros es la compra de tierras. “Bienvenidos a los Emiratos Árabes” reza un letrero en el interior de Mauritania y medio Madagascar ya lo tiene apalabrado Corea del Sur. Mucho más elegante y barato nos saldría que España comprara Somalia al completo. En las fronteras diría, “Bienvenidos a Españolandia. Degusten nuestro marmitako”

Todo es circular. La colonización se perpetró con el uso de las armas y las doctrinas. Lo explicaba el Arzobispo Desmond Tutu, “cuando vinieron los misioneros a África tenían la Biblia y nosotros la tierra. Nos dijeron: vamos a rezar. Cerramos los ojos. Cuando los abrimos, teníamos la Biblia y ellos la tierra.”. Décadas después el credo que reverenciar ha sido la “Mano Invisible” del mercado. Cuando abrieron los ojos se encontraron rodeados por la Armada.

http://gustavoduch.wordpress.com
http://gustavoduch.wordpress.com/indice/voce-ando

« Pàgina prèviaPàgina següent »