Per Albert Sales i Campos

El Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) s’ha apropiat d’aliments d’un establiment de la cadena Mercadona a Écija y d’un supermercat Carrefour de Arcos de la Frontera, per redistribuïr-los entre la població necessitada. La tria d’aquests establiments per part del SAT no és casual doncs l’acció no és un simple assalt fruit de la desesperació sinó una acció política que preten qüestionar les arrels del sistema d’estratificació social i de distribució de la riquesa de la nostra societat. Els i les sindicalistes no han entrat a la fruiteria de la María Isabel a emportar-se verdures, ni al “ultramarinos” del José Luís per emportar-se llaunes de tonyina. Han escollit Mercadona y Carrefour les dues empreses amb major quota de mercat alimentari de l’Estat espanyol.

I es que encara que els llibres de Primària dibuixin somrients carnisseres o verdulers per il·lustrar els temes referents al comerç i a l’alimentació, la veritat és que si preguntem als nens i nenes on es compren la carn o el peix, seran molt pocs els que es refereixin a la carnisseria o la peixateria en primer terme. Cada vegada són més les famílies que acudeixen a supermercats o hipermercats per omplir la nevera de gom a gom passant per un sol establiment. Però el que avui sembla l’estat natural de les coses és, en realitat, un fenomen molt nou. El primer hipermercat de l’Estat espanyol s’obrí el 1973, el 1980 hi havia només 5 i avui són diversos centenars els que esquitxen la geografia. El format supermercat va néixer a finals dels 50 impulsat per la Comissaria General de Proveïments i Transports. Avui, la major part dels habitants del país trobarà algun dels gairebé 7.000 establiments d’autoservei a la seva disposició al costat de la porta de casa.

Aquests milers d’establiments de distribució comercial són propietat d’un nombre molt limitat d’empreses. Carrefour, Mercadona i Eroski concentren el 47% de les vendes de productes alimentaris en format autoservei. La majoria de les corporacions dedicades a la distribució alimentària també actuen en altres sectors. A nivell internacional, empreses com Walmart, Lidl, Aldi o Carrefour, s’estan convertint en l’espai habitual on els consumidors i les consumidores adquireixen roba, material electrònic, parament de la llar, viatges, serveis de telefonia, i fins pòlisses d’assegurança. La importància de la distribució comercial ha alçat a una empresa de comercialització minorista, la nord-americana Wal-Mart, entre les tres companyies amb major facturació del planeta.

Malgrat que les grans empreses minoristes posen molts esforços en publicitar de quina forma ens faciliten la vida, no falten crítiques al seu model de negoci i als seus abusos de poder. La relació entre el poder de les grans superfícies comercials i la depreciació dels productes agrícoles és àmpliament coneguda gràcies, sobretot, a les mobilitzacions que els agricultors duen a terme tant en tant. La Unió d’Agricultors i Ramaders de Navarra denunciava l’estiu passat que mentre el consumidor estava pagant uns 4 euros per un quilo de préssecs, el productor estava rebent no més de 80 cèntims, per posar només un dels molts exemples de marges desorbitats i injustificables que imposen les empreses de distribució.

En el terreny de les relacions laborals, sindicats i moviments de defensa dels drets laborals han denunciat pràctiques antisindicals tant en centres de treball dedicats a la producció per a aquestes empreses com als centres de comercialització. El 2007, per exemple, sindicats alemanys, francesos, romanesos, txecs i polonesos coodinaron seves mobilitzacions per protestar per la política de recursos humans de Lidl. Des de 2008, la Campanya Roba Neta internacional ha posat en marxa la iniciativa Better Bargain per exigir a Lidl, Aldi, Carrefour, Tesco i Walmart, canvis en les seves polítiques de subministrament després de constatar les condicions d’explotació en la factories que produeixen roba per aquests súper i hipermercats que es detallen en l’informe “Passeu per caixa“.

També són cada vegada més les organitzacions ecologistes crítiques amb la insostenibilitat de les pràctiques dels gegants de la distribució per les distàncies recorregudes pels productes, la mobilitat a la qual s’obliga a les persones consumidores, l’excessiva utilització d’envasos o el deteriorament de els sistemes de producció tradicionals. Un estudi de Amics de la Terra de 2008 assenyalava que un supermercat produeix tres vegades més emissions de diòxid de carboni per metre quadrat de superfície de venda que una botiga tradicional. Un altre treball realitzat presentat a Catalunya al maig de 2010 assegurava que comprar a un supermercat comporta una despesa d’energia a 6 vegades superior que fer-ho en un mercat tradicional.

El teixit urbà i les seves relacions socials depenen en gran mesura de com s’articula la activitat comercial. Una xarxa densa d’establiments comercials de proximitat genera un ús dels carrers i l’espai públic que va més enllà del mer trànsit entre l’habitatge i el lloc de treball. Els espais d’intercanvi i de coneixement mutu entre veïns que es donen en els eixos comercials dels barris i les ciutats es deterioren substancialment quan el nombre de negocis es redueix per l’efecte concentració que exerceixen els supermercats i hipermercats. En algunes zones rurals dels EUA es parla ja de l’efecte Walmart consistent en l’efecte combinat de la destrucció del petit comerç per la competència d’aquesta gran cadena, i la progressiva desaparició dels negocis i professionals com ara fusters, vidriers o assessors fiscals, que treballaven per als negocis familiars i que ara no tenen clientela.

Creixen les iniciatives crítiques amb el model de negoci que representen les grans cadenes de distribució globals fins al punt que el dia 17 de novembre s’ha assenyalat com a dia internacional de lluita contra el supermercadisme. Però es redueixen les opcions de què disposem els consumidors i consumidores per accedir als productes bàsics i es minimitzen els canals de distribució a través dels quals els productors poden arribar a comercialitzar el seu producte. 110 cadenes de distribució i centrals de compres monopolitzen la relació entre les persones consumidores europees i els agricultors i les empreses d’alimentació. Aquestes 110 empreses imposen les seves condicions a ambdós extrems de la cadena i exigeixen un producte al servei de les seves necessitats logístiques, deixant fora del mercat a explotacions agrícoles familiars, i a moltes petites empreses de transformació.

La irrupció dels sindicalistes del SAT a Mercadona i Eroski em recorda a les accions de denuncia que alguns activistes londinencs van portar a terme durant els noranta. Entraven a un supermercat, omplien el carro i quan passaven per caixa s’oferien a pagar amb el seu treball, ja que de diners no en tenien. Lògicament, els activistes es trobaven amb el dilema de deixar el carro o marxar sense pagar, ja que el seu treball no era acceptat com a moneda de canvi. Podem parlar de robatori?

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF. Membre de la “Campanya Supermercats, no gràcies!”

versión en castellano publicada en Rebelión

Haití, Egipte, Indonèsia, la Índia, Vietnam o Bolívia van viure onades de disturbis durant el 2008 causats pel ràpid augment dels preus d’aliments bàsics. L’increment dels preus dels cereals que estem vivint des de fa uns mesos també està relacionat amb les revoltes del setembre a Moçambic o els recents alçaments populars contra les dictadures d’Algèria, Tunísia i Egipte. La falta d’accés als aliments bàsics pot donar ales al poble més oprimit per revoltar-se contra les elits que permeten aquestes situacions i que se’n lucren. No es d’estranyar doncs que les tensions socials creixin veient l’evolució de l’Índex del Preu Mundial dels Aliments de la FAO en els darrers mesos. Aquest indicador, creat el 1990 va registrar el gener de 2011 el valor més alt de la seva història, tant a nivell real com nominal. Globalment, a mitjans d’octubre de 2010 ja s’havien superat els preus de l’anterior crisi alimentària.

A grans trets, i sempre considerant mitjanes mundials, avui la carn és un 75% més cara que a l’any 2000, els productes lactis un 130%, els cereals un 190% i el sucre un 270%. En contrast, els salaris de les capes més empobrides de la població mundial han registrat increments molt poc significatius durant tota la dècada. Les fredes xifres tenen repercussions dramàtiques sobre la vida de les famílies amb menys recursos, que són les que destinen una proporció més alta de la renda disponible a l’alimentació. Mentre a la Unió Europea es considera normal gastar entre el 12 i el 20% de la renda setmanal en menjar, hi ha sectors del proletariat industrial asiàtic que arriben a gastar el 70% dels seus ingressos en alimentar les seves famílies.

L’augment del preu del petroli, que no sembla haver de remetre a curt o a mig termini, fa preveure una onada inflacionària en productes de primera necessitat resultat de l’augment del cost dels transports. Alhora, un petroli més car fa més atractives les inversions en el cultiu de vegetals destinats a l’elaboració d’agrocombustibles. Això succeeix en un context de baixes reserves de cereals. El fenomen climàtic conegut com “La Niña” va colpejar durament les plantacions de l’hemisferi sud minvant les collites del Con Sud americà, d’Austràlia o d’Indonèsia, mentre a l’hemisferi nord, els incendis de Rússia reduïen la producció del major exportador de blat del planeta. Tot plegat redueix la producció i les reserves que es destinaran a l’alimentació humana durant el 2011 fent preveure un increment dels preus. I si algú és coneixedor de les dinàmiques dels mercats globals són els especuladors financers que, davant d’aquestes perspectives, no dubten en invertir en els mercats de futurs, adquirint drets sobre el que encara no s’ha cultivat i generant una bombolla especulativa sobre productes totalment imprescindibles per la supervivència. En aquest sentit, l’especulació exagera els increments de preus condemnant a la fam a més de mil milions de persones.

Les dades del mes de gener reflecteixen, sobretot, l’encariment del blat i del blat de moro, bàsics en la dieta de gran part del planeta. El fet que l’arròs asiàtic estigui en ple procés de recol·lecció ha contingut el preu d’aquest cereal, però al sud-est asiàtic i a l’Índia s’observen les tendències mundials amb preocupació, preveient que l’arròs no escapi a les tendències alcistes gaire temps més. L’impacte de la darrera crisi alimentària en alguns grans països de la zona va portar a milions de famílies amb pocs recursos a desprendre’s d’actius com estalvis, terres o petites propietats, per fer front a la emergència. Sense l’oportunitat de recuperar-se de l’embat del 2007, aquestes famílies es veuran abocades a una situació crítica.

Mentre la fam sigui tractada com un problema de seguretat alimentària continuarà subjecte a les fluctuacions dels mercats. No s’aborda la gran paradoxa de que la immensa majoria dels mil milions de persones que passen fam extrema al món viuen o provenen de l’entorn rural i de l’activitat agrícola. Fruit de tres dècades d’imposició de models productius i comercials orientats a l’exportació i al benefici de les grans empreses, milions de famílies de tot el món han perdut l’accés al seu mode de vida tradicional. Les polítiques de modernització agrícola que s’han implementat de manera clònica arreu han privatitzat les terres comunals que permetien el sustent a milions de camperols i camperoles, i han permès pràctiques d’expulsió de població rural cap a els nuclis urbans en busca de treballs assalariats a la indústria i als serveis. Les tres dècades d’imposició del lliure mercat han consolidat un règim d’explotació internacional en el que les persones treballadores viuen pendents de les fluctuacions dels preus dels productes bàsics i intenten satisfer les seves necessitats vitals a través de salaris de misèria.

L’única sortida a l’empobriment extrem i a la fam intolerable que afecta a més de mil milions d’éssers humans passa per la recuperació de la sobirania alimentària que, en poques paraules i assumint el risc de simplificar en excés, consisteix en garantir que els pobles puguin decidir sobre les seves polítiques de producció agrícoles i ramaderes, la recuperació de la dimensió local dels mercats i la exclusió dels aliments dels mecanismes d’especulació internacional. La idea de sobirania alimentària no és cap construcció acadèmica o teòrica i no es materialitza en un model econòmic de pissarra de facultat. Sorgeix de les vivències de les mateixes comunitats de camperoles i camperols organitzats en el moviment social més nombrós del planeta. La Vía Campesina, que articula la cooperació de grups de productors agrícoles des de l’Argentina fins a Sri Lanka i que representa a més de 300 milions de llars, parteix de l’evidència que les polítiques comercials i alimentaries mundials estan en mans de les empreses transnacionals i responen als seus interessos, i reclamen per les comunitats la recuperació de l’opció democràtica de mantenir-se al marge dels designis del capital.