Esther Vivas es coautora del libro Supermercados, no gracias (Icaria editorial, 2007). Artículo publicado en el semanario La Directa, nº 171.
[ http://esthervivas.wordpress.com ]

Ir a comprar al supermercado se ha convertido en una práctica cotidiana. De hecho, un 80% de nuestras compras se llevan a cabo en grandes cadenas de distribución como Carrefour, Alcampo, Eroski, Corte Inglés y Mercadona, etc. Aunque comemos y consumimos diariamente, y muy a menudo lo hacemos mediante la compra en supermercados, pocas veces nos detenemos a pensar en las consecuencias que este modelo tiene por todos aquellos que participan en la cadena de comercialización: campesinos, trabajadores, consumidores, comercio local. Ahora puede ser un buen momento para plantearnos estas cuestiones.

Algunos impactos

La concentración empresarial en cada uno de los tramos de la cadena agroalimentaria va en aumento y el sector de la distribución no es una excepción. La dinámica en Europa, por ejemplo, apunta a una tendencia ascendente. En Suecia, tres cadenas de supermercados controlan el 95,1% de la cuota de mercado, en Dinamarca tres cadenas monopolizan el 63,8%, y en Bélgica, Austria y Francia unas pocas compañías dominan más del 50%. Cada día tenemos menos puertas de acceso a los alimentos, a la vez que el productor tiene menos opciones para llegar a nosotros. El poder de la industria agroalimentaria es total y nuestra alimentación ha quedado supeditada a sus intereses económicos.

Este modelo de distribución al detalle, que se ha generalizado en los últimos cincuenta años en el Estado español, comporta un empobrecimiento generalizado de la actividad campesina, la homogeneización de aquello que consumimos, la precarización de los derechos laborales tanto en sus centros comerciales como en aquellos que les proveen, la pérdida del comercio local, la promoción de un modelo de consumo insostenible e irracional. Veamos algunas cifras.

El diferencial entre el precio en origen de un producto (pagado al campesino) y en destino (lo que pagamos en uno ‘súper’) es una media del 490%, según cifras del sindicato campesino COAG, pero en algunos alimentos éste puede llegar a superar con creces el 1.000%, como es el caso de las patatas, los tomates, los pepinos o las zanahorias. Mientras, la gran distribución es quien se lleva el beneficio. Esta situación comporta un creciente empobrecimiento de la población campesina, con una disminución anual de su renta del 26% en los últimos cinco años. Con estos datos no nos tendría que sorprender que cada tres minutos en Europa desaparezca una explotación agraria, según datos de La Vía Campesina, ya que los pequeños productores no pueden competir con la agroindustria.

En el ámbito laboral, el trabajador está sometido a ritmos de trabajo intensos, tareas repetitivas y poca autonomía de decisión, que comportan enfermedades, como el estrés, el agotamiento, los dolores crónicos en la espalda y cervicales, etc. Además, los horarios laborales altamente flexibles, en función de los intereses productivos de la empresa, dificultan la conciliación de la vida laboral con la social y familiar, haciendo que el trabajador llegue a perder incluso el control sobre su tiempo libre.

El impacto en el pequeño comercio es devastador. Si el año 1998 había en el Estado español 95 mil tiendas, en el 2004 esta cifra se había reducido a 25 mil. El comercio tradicional de alimentos ha sufrido una erosión constante e imparable desde los años 80, llegando a ser a día de hoy casi residual.

Alternativas

¿Sin embargo, podemos vivir sin supermercados? Los grupos y las cooperativas de consumo agroecológico, la compra directa al campesino, el comercio local, las cestas a domicilio, ir al mercado… son algunas opciones alternativas que implican un modelo de comercialización de proximidad, estableciendo una relación directa y solidaria entre el campesino/el campo y el consumidor/la ciudad. Se trata de opciones de compra que van en aumento. Si antes del año 2000 en Cataluña tan sólo existían diez grupos de consumo ecológico, hoy en día esta cifra llega casi al centenar.

Esta acción colectiva en el ámbito del consumo es fundamental para empezar a cambiar dinámicas y llegar a más gente. A menudo se nos habla de nuestro poder individual como consumidores, pero aunque la acción individual aporta coherencia y es demostrativa, por sí sola bien pocas cosas podrá cambiar. La perspectiva política es clave. Por ejemplo, yo puedo formar parte de una cooperativa de consumo y optar por la compra de alimentos ecológicos, pero si no se prohíben los transgénicos llegará día en que tanto la agricultura convencional como la ecológica estará contaminada, fruto de una coexistencia imposible. Por lo tanto, hace falta movilizarnos, salir a la calle y exigir que queremos unas políticas agrícolas y alimentarias que garanticen un consumo saludable, respetuosas con la naturaleza y que tengan en cuenta los derechos del campesinado y los trabajadores.

La lógica capitalista que impera en el actual modelo agrícola y alimentario es la misma que afecta otros ámbitos de nuestras vidas: la privatización de los servicios públicos, la especulación con la vivienda, la deslocalización empresarial, la precariedad laboral. Cambiar el actual sistema agroalimentario implica un cambio radical de paradigma. Y para hacerlo la acción política y la creación de alianzas con otros actores sociales (campesinos, trabajadores, ecologistas, feministas…) es imprescindible.

Joan Tort, Diari Avui, 28 de desembre de 2009

La pagesia tem un altre any nefast si no es controla la gran distribució. Els productors de fruita cobren la meitat del preu que rebien el 2008.

Alguna cosa haurà de canviar aquest 2010 si es vol mantenir viu el sector agrari. I és que diferents productors consultats no veuen, ara per ara, cap “brot verd”. És més, la percepció és molt pessimista per una aguda crisi de preus en la qual la UE, l’Estat i la Generalitat poca cosa han fet.

Els pagesos denuncien que les administracions prefereixen donar marge al mercat per a la seva autoregulació, malgrat que aquest últim any la gran distribució ha fet el que ha volgut. Afegeixen que no disposen de recursos per invertir i menys encara per a la recerca.

Portaveus de diversos sectors apunten a un manteniment d’aquesta crisi de preus en què tots els subsectors venen collites i bestiar per sota dels costos de producció.

La descapitalització, la manca de crèdit, l’augment de costos, la importació desmesurada de països tercers i sense els mateixos controls que al mercat europeu dibuixen un trist panorama per al 2010.

Raül Sales, responsable de fruita d’Unió de Pagesos, explica que, al marge de la incògnita sobre la propera collita, “serà impossible remuntar preus, tot i que no hi ha estocs, si els governs no fan res per evitar les males pràctiques de la gran distribució”. Afegeix que estan començant a cobrar la producció d’enguany i que “en préssec i nectarina resulta la meitat que l’any anterior”, és a dir, que de cobrar 55 o 60 cèntims per quilo s’ha passat a 27 o 30 cèntims. En poma, cobren de 17 a 24 cèntims, “que és absolutament ruïnós”, segons Sales.

Jaume Pedrós, del sector farratger d’UP, alerta d’una caiguda de preus per la competència dels EUA i la reducció de cabana ramadera. Josep Panadés, president de Cebacat, manifesta que els costos han pujat un 54% en cinc anys i que han perdut un 30% de la collita per exigències de mercat i pèrdues climatològiques.

Juan Pedro Florido, de càrniques El Pozo, ha rebut el premi Pronosporc de Mercolleida al millor analista de 2009 i augura que el segon semestre el porcí recuperarà consum, però que els preus no pujaran més d’un 4%.


Aquest matí al mercat de Sant Antoni de Barcelona, la Campanya “Supermercats, no gràcies!” ha organitzat un tast de crema de verdures ecològiques per recordar les enormes injustícies que viu la pagesia a causa de les presions de les grans cadenes de distribució.

Amb aquest tipus d’acció, la campanya fa una crida als consumidors i les consumidores a solidaritzar-se amb els més de 100.000 agricultors i agricultores que s’han mobilitzat els darrers dies arreu de l’Estat espanyol per exigir que es prenguin mesures urgents davant el descens imparable dels preus que les empreses de distribució els paguen per la seva producción.

La campanya “Supermercats, no gràcies!” recorda que, quan comprem al supermercat, el preu de les fruites i verdures es múltiplica per més de 5 del camp a la taula i que, arruinant a la pagesia, les empreses de distribució com Mercadona, Carrefour, Eroski o Hipercor, entre d’altres, contribueixen a la destrucció d’una manera de viure i d’alimentar-nos justa i sostenible.

Fotos de l’activitat aquí

TESCO s’ha convertit en un gegant empresarial que ofereix tot tipus de productes i serveis a part d’Europa i als Estats Units. Al Regne Unit, moviments pioners en la lluita contra el sistema depredador supermercadista porten anys denunciant les seves pràctiques i el seu impacte.

En motiu de la Setmana de Lluita contra els transgènics i per la Sobirania Alimentària farem un debat a partir de la projecció del documental de la BBC “TESCO: El supermercat que s’està menjant Anglaterra”, amb la participació d’Anna Fernàndez i Albert Sales de la campanya Supermercats, no gràcies!

15 abril a les 19.30h
als locals de la Xarxa Comunitària de Sant Antoni Viladomat, 78, 4a planta, Barcelonatesconlogo1

Ja podeu consultar la memòria d’activitats de finals del 2007 i de tot el 2008:

memòria

Albert Sales i Campos – Campanya Supermercats, no gràcies!

El conflicte d’interessos entre producció i distribució ha iniciat una nova etapa amb la crisi econòmica. Les gairebé omnipotents empreses agroalimentàries s’estan veient superades per les grans transnacionals de la distribució i de la venda al detall. A mitjans de febrer del 2009, Mercadona anunciava la possible retirada de 1.200 referències de les seves estanteries, que s’afegirien als 900 productes ja descatalogats des del novembre del 2008, tot reduint així la varietat d’oferta i limitant-la a un ventall de productes on les seves pròpies marques blanques cada cop tenen més presència relativa. El pretext per adoptar aquesta mesura fou facilitar l’accés dels consumidors i les consumidores a productes més barats tot mantenint la qualitat.

Però les polítiques comercials de les empreses de distribució no estan pensades per beneficiar a les persones consumidores, sinó per aprofitar el context per continuar acumulant poder econòmic i polític i, òbviament, beneficis. En temps de dificultats econòmiques les famílies redueixen les seves despeses i la demanda agregada de béns i serveis baixa, però hi ha productes bàsics que s’ofereixen a baix cost que experimenten un creixement en les seves vendes tot substituint altres de més cars. En les crisis prèvies als anys noranta, el consum de carn disminuïa sensiblement mentre el consum de llegums augmentava. Ara, l’alternativa de baix cost són les marques blanques i a les llars es compren menys iogurts Danone i més iogurts Hacendado.

Aquest canvi que es fa per necessitat s’acaba consolidant en els hàbits de consum perquè, en general, les marques blanques ofereixen un producte idèntic al de les empreses productores a un preu inferior perquè, en realitat, es tracta del mateix producte. En la majoria dels casos, l’empresa de distribució no produeix la seva pròpia marca, sinó que són els proveïdors els que venen una part o la totalitat de la seva producció etiquetada com a marca blanca. La venda dels seus productes com a marca blanca no és una estratègia gaire desitjable per les empreses productores doncs estan rebaixant els preus i competint amb els seus propis productes, però la realitat de la distribució les obliga a acceptar el tracte. Les cadenes de distribució condicionen la presència dels productes dels proveïdors als estants, així com la seva visibilitat als establiments, a acords relacionats amb la producció sota l’etiqueta de marca blanca (en lloc de l’etiqueta de l’empresa productora).

Perquè les transnacionals agroalimentàries accepten aquests tractes? Quan Mercadona fa fora els productes Danone de les seves estanteries, Danone perd l’accés a un 16% dels consumidors i les consumidores de l’estat espanyol. I de fet, no té un ventall d’alternatives massa ampli. A l’estat espanyol, el 47,1% dels productes alimentaris es compren a un establiment propietat de Carrefour, Mercadona o Eroski i les 5 primeres operadores abasteixen als consumidors i consumidores del 55,5% dels productes alimentaris. En les darreres dècades un nombre cada cop més reduït d’empreses s’han convertit en la nostra via d’accés al consum. Això dóna a aquestes empreses un enorme poder per imposar les seves condicions als consumidors i les consumidores i a les empreses productores. I si les empreses de distribució poden imposar-se enfront d’Unilever, Nestlé o Danone, quines possibilitats tenen els petits productors d’entrar en el mercat?

La lluita contra els abusos de les transnacionals agroalimentàries no ens ha de fer qüestionar allò que comprem sinó també l’establiment on ho comprem. La gran distribució alimentària ha estat capaç d’imposar les seves condicions davant les empreses productores per la progressiva concentració del sector de la venda al detall. La situació oligopolística de la distribució no beneficia als consumidors i les consumidores. Si bé és cert que les marques blanques ofereixen una alternativa de consum generalment més barata, també es cert que consoliden el poder de les empreses de distribució i les converteixen en l’únic canal d’accés als productes més bàsics destruint les possibilitats de supervivència dels petits negocis de producció, distribució i venda.

Replantejar-nos on comprem és tan o més important que pensar en què comprem. Ecològic o bio i de marca blanca en un súper pot semblar bo pel nostre cos i la nostra butxaca a curt termini. Però la reducció dels canals de distribució i comercialització dóna el poder a les grans empreses de decidir sobre els preus, les condicions de producció i la nostra manera de consumir.

La campanya “Supermercats, no gràcies!” s’apropa als mercat i al carrer convidant a sopa agroecològica per denunciar la gran diferència entre el que els supers paguen als productors agraris i els preus de venta al públic.