El passat dissabte 16 d’octubre, enmig de la Fira Ecoviure al Palau Firal de Manresa, el grup antisúpers de la Catalunya Central va representar novament el “Zoològic Agroecològic”, la paròdia que critica les grans superfícies de distribució mitjançant un zoològic amb els últims exemplars de pagès ecològic, consumidora responsable, botiguer de barri i panotxa no-transgènica.

L’objectiu era crear consciència entre el visitant de la Fira (possiblement sensibilitzat sobre la necessitat de la producció ecològica) que el producte ecològic que venen les grans superfícies en realitat alimenta la maquinària d’un model de distribució que causa greus impactes socials i ambientals. L’assistència de públic va ser inferior a la d’anys anteriors, i la transmissió del missatge segurament es veia perjudicada per l’amplitud de l’espai i la dispersió del so.

Una confirmació que dins els sectors promotors del producte ecològic i local no s’associa la gran superfície a agent implícitament anti-ecològic, és precisament el fulletó d’ “El Rebost de Productes Naturals del Bages” (que circulava per la Fira), un projecte del Consell Comarcal, que inclou a Carrefour dins la llista de proveïdors de producte natural del Bages, compartint el lloc amb petits productors ecològics per a qui la gran superfície representa una gran amenaça.

Irònicament, el “Dia Mundial pel Treball Decent” (el 7 d’octubre), la cadena de supermercats Aldi emprèn accions legals contra la Campanya Roba Neta Alemana, per publicar un fullet que treu a la llum les condicions laborals de les fàbriques situades Àsia que subministren a l’empresa.

En el  fullet,  l’organització Christliche Iniciativa Romero (CIR), membre de la Campanya Roba Neta Alemanya, revela el costat fosc dels productes de Aldi.El fullet imita la publicitat que realitza la cadena de supermercats Aldi sobre les ofertes de roba i sabates, però en aquest cas introdueix informació sobre violacions de drets laborals fonamentals, que es realitzen en les cadenes de subministrament de les fàbriques asiàtiques que pertanyen a Aldi. òbviament, a l’empresa Aldi no li va agradar gaire aquesta manera de complementar la informació ha engegat mesures cautelars contra CIR.

La Campanya Roba Neta Internacional (CCC per les seves sigles en anglès) porta temps denunciant els abusos que es cometen en aquestes fàbriques; on les hores extraordinàries són obligatòries i no remunerades, els salaris són inacceptables i les condicions de salut i seguretat de les fàbriques són insuficients.

No obstant això, fins ara l’empresa alemanya no havia parat atenció en les pràctiques laborals de les seves fabriques situades a àsia. Aldi, no ha mostrat cap mena de voluntat de canvi cap a les seves pràctiques, ni s’ha prestat a dialogar amb la CCC. Ara, en lloc d’assumir la seva responsabilitat i rectificar les seves accions empresarials per tal de posar fre a les condicions d’explotació en les seves cadenes de subministrament, decideix silenciar les veus crítiques per mitjans legals.

Des de la Campanya Roba Neta, demanem a Aldi que:

• Suspengui immediatament l’adopció de mesures legals contra CIR (organització membre de CCC Alemanya)
• Sigui transparent: publiqui el llistat dels seus proveïdors en els països de producció i informe periòdicament sobre les condicions de treball
• Es responsabilitzi i canvii les seves pràctiques de compra, per facilitar als seus proveïdors l’adhesió i el respecte als estàndards laborals fonamentals
• Garanteixi el compliment dels drets laborals fonamentals en tota la cadena de subministrament.
• Adopti i apliqui el codi de conducta elaborat per la CCC en tota la seva cadena de subministrament i supervisi el seu compliment per entitats independents.

Per enviar un e-mail de protesta a Aldi, fes clic aquí:

http://www.ci-romero.de/protestaktion_aldi10/

El fullet de CCC Alemanya es pot trobar aquí:

http://www.ci-romero.de/fileadmin/images/ccc/ALDI-Prospektpersiflage.pdf

Informació complementària:

La Campanya Roba Neta va presentar el passat mes de juny l’informe “Passin Per Caixa. Les grans superfícies i les condicions laborals en la indústria de la confecció”, on s’exposen els resultats de la investigació que la CCC va realitzar l’any 2008 a 30 fàbriques proveïdores d’Aldi, Lidl, Carrefour, Tesco i Wal-Mart a Tailàndia, Sri Lanka, Bangla Desh i l’índia.
El mercat alemany és el que concentra el gruix de la facturació de Aldi.

Aldi va obrir la seva primera botiga a Espanya el 2002.
La multinacional alemanya gestiona actualment a Espanya 221 establiments (font: Alimarket)

Altres informes recents de la CCC sobre Aldi (en anglès i alemany):
Aldi’s Special Bargains from Xina. 2009

http://www.cleanclothes.org/resources/national-ccc/aldis-special-bargains-from-china

Cashing In – Giant Retailers, Purchasing Practices, and Working Conditions in the Garment Industry

http://www.cleanclothes.org/resources/ccc/working-conditions/cashing-in

elPeriódico.cat. JOSEP M. BERENGUERAS / Barcelona

El creixement de les vendes dels productes de la distribució els últims anys és espectacular. La crisi i el canvi d’hàbits del consumidor han impulsat aquests articles econòmics fins a una quota per sobre del 40%, quan fa poc més de tres anys representaven el 30%. No obstant, i després d’arribar a màxims històrics a Espanya al mes de maig, les marques blanques acumulen tres mesos de descensos -encara que lleus- de quota, a causa de les agressives campanyes de les marques més conegudes i el retorn als productes clàssics d’un grup de consumidors.

El gener d’aquest any, la marca blanca tenia una quota de mercat en valor del 38,2%, segons dades de la consultora Symphony IRI. Al febrer va arribar al 39,8%, mentre que al maig es va catapultar fins al màxim de la sèrie, el 40,4% del total de les vendes. No obstant, a partir de llavors aquests productes han vist com el seu mercat es reduïa: al juny van baixar al 40,3%; al juliol, al 39,8%, i a l’agost, al 39,7%.

«El creixement de la marca blanca no ha sigut només una mesura conscient per evitar la crisi, sinó que ha sigut conseqüència del fet que els ciutadans han anat provant nous productes. Basant-nos en això, i en el que ha passat a Alemanya, sembla que hauríem d’estar aproximant-nos al final del creixement d’aquesta part de l’oferta, ja que alguns consumidors ja estan tornant enrere», explica el professor d’Esade Gerard Costa. «S’està començant a entreveure un indici de possible saturació. La marca blanca únicament presenta increments de quota als supermercats grans», assenyala Maribel Suárez, directora de màrqueting de Symphony IRI.

Part de la responsabilitat del descens de vendes de les marques de la distribució la tenen els seus rivals, les firmes líders, que han contra-atacat amb la seva mateixa arma: el preu. Grans marques han iniciat importants campanyes publicitàries i aplicat descomptes per poder recuperar terreny. «Alguns grans fabricants han reconegut implícitament que amb la mateixa marca i producte es poden aportar rebaixes de preus», explica Costa. Danone regala un iogurt pel mateix preu, Coca-Cola ofereix un 15% més de contingut i Procter & Gamble ha apostat per Ariel, Don Limpio i Dodot en format bàsic.

RETORN ALS ORÍGENES / No obstant, apunten fonts d’una important cadena de supermercats, hi ha consumidors que «comencen a tornar a poc a poc als productes de tota la vida». «Ja detectem entre un 25% i un 35% dels consumidors que s’han cansat d’estalviar. Amb la crisi, van canviar d’hàbits pel que pogués passar, però ja ens han dit que per Nadal tornaran a fer la despesa de sempre», assegura Costa. «Són clients que han provat els productes fabricats per les cadenes de súper, els han consumit durant un temps, però el que realment volen fer és tornar a la seva marca de sempre», afegeix.

Costa recorda que una bona part de la causa del creixement de les marques de la distribució la tenen les cadenes: «Si Mercadona creix, la marca blanca també creix». «Ens falta veure què farà Carrefour. Si decideix posicionar-se en els productes propis, la quota de la marca blanca tornarà a pujar; però si aposta, com ha fet a França, per la qualitat, guanyaran vendes les marques principals», afegeix.

Però no patiu. Entre tots i totes li paguem la seguretat.

por Agustí Cruz

(fuente: http://www.elblogalternativo.com/)

La famosa cafetera “Nespresso” de la transnacional suiza “Nestlé” y todos los sucedáneos subsiguientes de otras marcas arrasan en el mercado. Ahora hablan de reciclar sus capsulitas de aluminio en contenedores apropiados que la marca facilitará entre hoy y los próximos años, y que se ubicarán en sus tiendas de diseño.

Me he estado informando sobre el tema y, en efecto, el aluminio puede reciclarse al 100% siempre que se lleve al reciclaje. El problema es que no se recicla ni el 40% del aluminio que se fabrica, por cierto, con unos costes ambientales considerablemente altos en su producción (la mayoría del aluminio que se consume en el mundo sigue obteniéndose de forma virgen de la tierra, a partir de la bauxita, con graves daños medioambientales derivados de su extracción y procesamiento).

Por otra parte, los envases de “Nespresso” están aún bajo estudio ya que, aunque más del 90% de su composición es aluminio, el etiquetaje propio de la marca y la fina lámina de plástico que contiene el envase dificultan (aunque sólo en parte) su reciclaje.

Pero lo peor, por supuesto, es la realidad, no la teoría. El hecho de generar 50 gramos de residuos por cada 30 gramos de café, los miles de millones de cápsulas que nadie ha reciclado (el poso de café restante tras el uso queda “atrapado” en el interior de la cápsula, casi nadie se toma el trabajo de abrir la cápsula con un abrelatas, vaciar el poso y reciclar la cápsula), y que siguen y seguirán tirándose al contenedor de basura cada día en todo el mundo por más que “Nestlé” (fabricante y propietaria de “Nespresso”) anuncie a bombo y platillo que pondrá contenedores de reciclaje en diferentes puntos (de momento, solamente en Suiza) para acallar las voces que denuncian el enorme dispendio de aluminio en el medio ambiente (por más que algunos usuarios responsables traten de reciclarlo, una minoría absoluta de los mismos, desgraciadamente) y la promoción de la cultura de siempre: usar y tirar.

Además, la campaña de reciclaje surge como respuesta a las denuncias de organizaciones ecologistas y asociaciones de consumidores, para evitar nuevos boicots como los que “Nestlé” ya sufrió, de forma absolutamente merecida, en el pasado. Puro “Green Wash”, como se dice en argot ecologista.

Otro tema de debate es el afán monopolista de la compañía, el impedimento premeditado de poder usar ningún otro tipo de cápsula de café en su máquina y la obligación de comprarles a ellos la capsulitas o guardar la máquina en el armario, aunque eso ya es cuestión de las preferencias del consumidor, más deslumbrado por la publicidad, el diseño, los colorines, los actores famosos y el sabor que por la compra reflexiva.

Así que, en realidad, los vertidos de aluminio al medio ambiente se han incrementado en buena medida gracias a “Nestlé”, una de las 10 empresas de alimentación transnacionales más potentes del mundo y responsable de delitos probados contra la salud pública y el medio ambiente (campañas de “leche maternizada” en África contra la leche materna que han causado la muerte -claro está, indirectamente- a miles de niños según “Save the Children” y otras organizaciones, explotaciones de cacao que utilizan -claro está, indirectamente- cientos de “niños-esclavos”, reetiquetaje de leche caducada en Colombia y una responsabilidad directa sobre la deforestación en Indonesia por sus adquisiciones masivas de aceite de palma procedente de terrenos de bosque primigenio arrasado para cultivar palma -Nestlé ha estimulado este mercado aprovechando, probablemente, la corrupción política del país-).

En fin, creo que comprarle a “Nestlé” cualquier producto es financiar a una más de las grandes transnacionales con la moral en la cartera que explotan los recursos naturales y las poblaciones de países en desarrollo (eso sí, enriqueciendo enormemente a sus gobernantes y a los propios directivos de la empresa).

Por otra parte, “Nestlé” no deja de ser una empresa legal basada en las leyes discutibles del neoliberalismo globalizado y, por supuesto, somos libres de comprarle a quién queramos.

Más información sobre Nestlé

Albert Sales i Campos **** Professor de Sociologia de la Universitat Pompeu Fabra

versión en castellano aquí

Sens dubte, que el nombre de persones que passen fam al món s’hagi reduït en 100 milions és una molt bona notícia. La FAO ho anunciava fa uns dies celebrant que es tracta de la primera reducció en 15 anys però recordant que la xifra de persones afectades per la fam encara es situa en els 925 milions. I és que l’any 2009, el món havia superat la barrera dels 1.000 milions de persones en situació de subnutrició, un fenomen del tot intolerable si tenim en compte que la seva causa principal no és pas una producció agrícola insuficient a nivell global.

Les variacions en el nombre de les persones que passen gana estan íntimament lligades a les fluctuacions en els preus d’uns pocs productes bàsics entre els que destaquen els cereals. L’escalada dels preus que va portar a la crisi alimentària del 2007 es va atribuir a un descens de l’oferta deguda a les males collites en diverses zones productores (en especial a Austràlia), i a un augment de la demanda causada per l’increment en l’ús d’agro-combustibles i pel creixement del consum de carn entre les noves classes mitges de les potències emergents que comporta una major necessitat de pinsos per a la ramaderia. A més, els costos de producció es van disparar en paral·lel al preu del petroli necessari per moure la maquinària agro-industrial, per transportar els productes i per fabricar fertilitzants i pesticides.

Per desgràcia, el descens de la fam comptabilitzat per la FAO en l’últim any no és conseqüència de cap política global ni de cap canvi estructural portat a terme pels signants dels Objectius de Desenvolupament del Mil·leni (cal recordar que l’objectiu 1 és reduir el nombre de persones que passen fam a 400 milions abans del 2015) sinó d’un descens dels preus dels cereals pel reajustament entre l’oferta i la demanda. Per tant, és d’esperar que el descens no es sostingui en el temps. La demanda de productes càrnics i d’agrocombustibles augmenta progressivament, el preu del petroli, tard o d’hora, continuarà la seva escalada i les males collites, com les d’aquesta darrera temporada a Rússia i Ucraïna, són recurrents.

Però no només es dóna una clara falta compromís polític en la lluita contra la fam sinó que les polítiques impulsades pel capital internacional ens separen tossudament de qualsevol avenç consistent en aquest terreny. D’una banda, les polítiques agràries neoliberals imposades als països empobrits han contribuït decisivament a una ràpida erosió de la sobirania alimentària dels pobles. Un augment dels preus dels cereals és una mala notícia per aquelles famílies que els han d’adquirir als mercats internacionals però té poc impacte en aquelles comunitats i regions amb mercats locals forts. La progressiva destrucció de la sobirania alimentària de les comunitats rurals a través de la concentració de la propietat de les terres i de la imposició dels monocultius per a l’exportació fa que els mercats locals robustos siguin cada cop menys nombrosos. El discurs del pensament únic, materialitzat en les polítiques de desenvolupament del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional han depreciat sistemàticament les economies camperoles i han afavorit l’agroindústria en mans d’inversors locals o internacionals.

De l’altra, l’especulació en matèries primeres agrícoles s’està convertint en un refugi per als inversors després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Amb total naturalitat, els experts en mercats de valors expliquen als seus blocs i pàgines web la gran oportunitat que suposa invertir en cereals. Fa poc més de dos mesos, es registrava al Regne d’Espanya el BGF World Agriculture de BlackRock, què en opinió dels popes en la matèria és un fons “preparat per treure profit del creixement demogràfic i de consum a llarg termini”. Malgrat la retòrica del món de les inversions pugui semblar indesxifrable, no cal un gran coneixement de les dinàmiques bursàtils per adonar-se que invertir en les empreses que controlen produccions bàsiques per la supervivència dels éssers humans és un bon negoci. El gran risc d’aquestes inversions és que situacions que facin preveure un descens de l’oferta de cereals disponibles (com per exemple una mala collita a Rússia) poden desencadenar bombolles especulatives que multipliquin ràpidament el preu de milions de tones de blat i arròs que ni tan sols s’han collit. Això és possible perquè el que es posa a la venda als mercats d’opcions i futurs no són reserves sinó drets sobre collites pròximes que, en funció de les perspectives, variaran el seu preu constantment fins a la seva venda final.

A les successives rondes de negociació de l’Organització Mundial del Comerç, moviments socials com la Vía Campesina demanaven la sortida de l’agricultura del sistema de comerç internacional per tal de deslligar els preus dels aliments de les dinàmiques comercials i empresarials i per permetre als pobles fixar les polítiques que considerin més oportunes per garantir-se el menjar. La utilització de les futures collites com a moneda de canvi en el casino del sistema financer internacional introdueix encara més volatilitat als preus, comprometent l’alimentació de les poblacions més vulnerables del planeta. Caldria ara exigir també que s’impedissin les pràctiques especulatives sobre els aliments.

Segurament, després de llegir aquestes línies, hom pensa que aquestes exigències queden molt lluny de la seva capacitat d’actuació. Només li formularé tres preguntes: Sap què fa la seva entitat bancària amb els seus diners? L’entitat on té domiciliada la seva nòmina, pot garantir-li que inverteix en economia real i no en l’economia especulativa? Ha sentit a parlar de la banca ètica?

UAGN denuncia los márgenes “escandalosos” de las grandes cadenas de distribución

Pide al Gobierno que impulse un acuerdo similar al de Francia para salvaguardar a los productores

Juan Ángel Monreal – Jueves, 12 de Agosto de 2010. Noticias de Navarra

pamplona. Usted compra el kilo de melocotón a cuatro euros y el agricultor percibe no más de 0,80. Algo similar ocurre con la lechuga: si la unidad cuesta 1,2 euros, el hortelano no cobra más de 25 céntimos. El resto se reparte entre los diferentes eslabones de la cadena de distribución. Y así con casi todos los productos que componen un menú cualquiera. “Sucede hasta con las patatas, que prácticamente no tienen transformación. Se pagan a 20 céntimos en origen y se cobra en la tienda a 0,65”, explicó ayer Félix Bariáin, portavoz de UAGN (Unión de Agricultores y Ganaderos de Navarra).

“La industria y sobre todo las distribución aplican márgenes escandalosos, que sufren también los consumidores”, explicó Bariáin, que añadió que los ciudadanos están pagando no sólo por el valor del producto “sino por el lucro totalmente desmedido de las grandes cadenas”. Según los datos que ofreció, las diferencias porcentuales entre lo que cobra el producto e importe que paga el consumidor oscilaron entre un 384% para el kilo de ternera de primera y el 559% para el pimiento rojo. En el caso del tomate, por ejemplo, se llega a un 471% y en el del melocotón, a un 407%.

UAGN puso asimismo nombres y apellidos a quienes para esta organización son los principales responsables del encarecimiento de los productos y de la “delicada situación” en la que se encuentran los agricultores y ganaderos: Mercadona, Carrefour y Eroski. “Entre ellos controlan el 75% de la distribución, campan a sus anchas y utilizan todo tipo de presiones a los productores”, explicaron desde la asociación de agricultores.

el “dumping” En este sentido, denunciaron el dumping (venta con pérdidas), práctica prohibida por la Unión Europea; el “sospechoso” parecido de los precios entre las tres cadenas; las subidas y bajadas de precios casi al unísono; la utilización de productos de primera necesidad como gancho, “como es el caso de la leche” y el “abuso de su posición de dominio con respecto a los productores”.

Para evitar este tipo de situaciones, UAGN puso el ejemplo de lo sucedido en Francia, donde las siete principales cadenas de distribución (entre ellas Carrefour y Leclerc) han firmado un acuerdo para moderar los márgenes en los precios de frutas y verduras. El pacto fue impulsado por Sarkozy, que anunció asimismo un impuesto extra para aquellos distribuidores que facturen más de cien millones de euros y no suscribieran el texto. “Nos gustaría que se trasladase algo parecido aquí, pero para esto es necesaria la iniciativa del Gobierno. Si no, no hay manera”, dijo Bariáin.

El máximo responsable de UAGN criticó además el comportamiento del Tribunal de la Competencia “que en lugar de regular los monopolios y concentraciones de la distribución, fulmina y sanciona todos los acuerdos de agricultores y ganaderos con industriales y gran distribución”.

Por ello, desde UAGN entienden que es necesaria una nueva ley que permita y regule este tipo de acuerdos, al estilo de los firmados en Francia. “¿Qué tipo de Unión Europea es ésta que permite unas políticas en unos países y no en otros”, dijo Bariáin, que pidió además la derogación del Tribunal de la Competencia para evitar que se sancione a los productores.

El passat dimecres 25 d’agost, un grup de persones vinculades a la Campanya Supermercats no gràcies, la cooperativa de consum responsable l’Almàixera, l’Escola Agrària de Manresa i Plataforma Bages Lliure de Transgènics, va fer el sopar popular que dóna inici a la Festa Major Alternativa de Manresa.

El sopar va reunir unes 250 persones a la Plaça Gispert de Manresa i va ser una bona excusa per donar a conèixer els productes ecològics i de proximitat entre les assistents. El menú va constar de verdures (i pollastre per l’opció no vegetariana) amb blat escairat, amanida, síndria, meló, aigua i vi.

Com us podeu imaginar, ho vam preparar amb molta dedicació, seguint els següents criteris:

+ productes locals i de temporada:

l’ingredient més llunyà era l’oli, de l’Espluga Calba (Les Garrigues).

+ compra directa, sense intermediaris:

amb la proximitat i la confiança com a millors segells de garantia.

+ producció ecològica i varietats locals:

afavorint una major bio i agrodiversitat.

+ moderant el consum de productes d’origen animal:

per reduir l’elevada petjada ecològica que implica la cria de bestiar.

+ i amb el mínim de residus:

comprant productes a granel i fent servir una vaixella reutilitzable.

En el context de la festa major alternativa de Manresa, que ofereix a la ciutat una programació festiva des de l’autogestió, el compromís i la crítica social, creiem que és un encert haver-hi participat i esperem poder repetir l’experiència.

09/08/10 02:00 – Esther Vivas

Cada dia ens posem a la boca desenes d’aliments. Confiem en marques com ara Kraft, Coca-Cola, Nestlé, Danone. Pensem que els nous aliments funcionals, als quals s’atribueixen qualitats terapèutiques, com ara ous enriquits amb àcids grassos omega 3, llet i iogurts fermentats amb cultius probiòtics i cereals amb àcid fòlic, ens permetran viure més i millor. Però hi ha un cantó fosc en allò que mengem. L’ús de colorants, edulcorants, emulsionants i saboritzants és una pràctica habitual a l’hora de processar els aliments que consumim. Als Estats Units, i a través de la ingesta de menjar, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d’additius, fet que genera creixents dosis d’intolerància i al·lèrgies. L’ingredient artificial que més problemes genera és la sacarina, el més estès de tots, juntament amb la cola i la cafeïna.

Segons una investigació efectuada a la Universitat de Southampton, el 2007, per encàrrec de l’Agència d’Estàndards Alimentaris del Regne Unit, la barreja de colorants artificials alimentaris amb el benzoat de sodi, un conservant utilitzat en gelats i rebosteria, produiria un augment de la hiperactivitat en infants. Com assenyalava el professor Ruperto Bermejo, expert en colorants alimentaris de la Universitat de Jaén, la solució és substituir els colorants artificials per altres de naturals, però “per a la indústria el cost és molt més elevat ”. Una vegada més els interessos econòmics prevalen per sobre les necessitats.

I és que unes quantes empreses monopolitzen cada un dels trams de la cadena agroalimentària, des de les llavors, passant pels fertilitzants, fins a la distribució dels aliments. La distància entre el pagès i el consumidor s’ha anat allargant en els darrers anys, amb la consegüent pèrdua d’autonomia per part del productor i la creixent mercantilització del menjar. Unes quantes empreses acaben determinant allò que mengem: què, com, quan i on s’elaboren els aliments i quin preu se’n paga tant en l’origen, al pagès, com en destí, al supermercat. El dret a decidir en les polítiques agrícoles i alimentàries no està garantit. Cal reivindicar la sobirania alimentària, l’accés de la pagesia a l’aigua, la terra i les llavors, a poder escollir aliments lliures de transgènics. Només així la nostra seguretat alimentària serà una realitat.

Acció de presentació de l’informe “Passeu per caixa” a Manresa. Als pàrquings de Carrefour i de Lidl de Manresa.

Trobareu l’informe a:
http://setem.cat/pdf/passeu_per_caixacat.pdf

Més informació sobre l’informe i sobre les polítiques de les grans cadenes de distribució a:
http://robaneta.wordpress.com
http://www.robaneta.org
https://supermercatsnogracies.wordpress.com