Albert Sales i Campos
Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya
versión en castellano en Rebelión (clic aquí)

En un inici de 2010 especialment fred, la firma sueca H&M i la cadena de distribució nord-americana Walmart s’han vist obligades a justificar-se davant la publicació d’una article compromès al NY Times. Una estudiant de treball social va trobar piles de roba a les escombraries del carrer 35, ben a prop dels establiments comercials que les dues grans empreses tenen a Manhattan i ho va fer saber al popular diari. Les peces de roba trobades han resultat ser articles no venuts que s’han estripat de manera que no puguin ser utilitzats o recuperats dels contenidors. Estudiants, premsa i entitats benèfiques ja han mostrat la seva indignació. Fins i tot els “fans d’H&M” a Facebook – que són gairebé un milió i mig –  han mostrat el seu descontent i han demanat explicacions a la marca de moda. En una ciutat on un terç de la població pateix penúries econòmiques i on cada any el fred mata un bon nombre de persones sense sostre, la destrucció de la roba no venuda ha resultat indignant per molta gent.

Els departaments de responsabilitat social d’ambdues empreses s’han espavilat a remarcar que es tracta d’un incident anecdòtic que s’haurà d’investigar, i han recordat en declaracions a la premsa el seu compromís amb les persones desafavorides i els quilos de roba que cada any donen per la beneficència; com si desfer-se dels excedents de producció vestint a les persones que mai entraran a les seves botigues o enviant contenidors de roba d’última moda a l’Àfrica fos un exemple de d’aquesta “responsabilitat”.

Sí que és indignant que es llenci allò que no es ven i donar-li a un article que s’ha produït de forma innecessària un destí del tot inútil. Però també ens hauria d’indignar la irresponsabilitat de les empreses transnacionals que s’enriqueixen a base d’imposar quotes de producció inhumanes a treballadores que guanyen salaris miserables. La majoria dels proveïdors de les cadenes de distribució com Walmart o de les firmes de moda com H&M són fàbriques situades a països on les persones treballadores difícilment poden organitzar-se per defensar els seus drets. Les empreses transnacionals imposen a aquests proveïdors uns terminis d’entrega cada cop més curts i uns preus cada cop més baixos, sota l’amenaça d’encarregar la producció a altres fabricants en cas de no complir amb les seves exigències. No són els empresaris els que assumeixen els costos derivats dels encàrrecs imprevisibles i de les les preses de les empreses internacionals. La inseguretat es trasllada a les treballadores en forma d’hores extres excessives – que s’imposen sense avís previ –  i de salaris miserables.

El temps que passa entre la decisió de produir un determinat model de samarreta i la seva venda a una botiga de Nova York, Paris o Barcelona és cada cop més curt. La rapidesa suposa per a les marques internacionals un estalvi de costos d’emmagatzematge i una reducció dels riscos que tradicionalment acompanyaven els negocis de producció i comercialització. Si les camises de color verd no es venen prou bé però l’estoc es petit no passa res, però si en tenen magatzems ple les pèrdues es multipliquen.

Tot i les esmentades pràctiques de subministrament “just on time” o “eficient consumer response”, les enormes maquinàries transnacionals de distribució encara cometen petites errades de càlcul i es troben amb mercaderies que no obtenen la sortida comercial esperada. Aquests excedents representen un petit percentatge de la producció total però, donades les xifres d’aquests grans monstres empresarials, són grans muntanyes de peces de roba. El seu destí no és pas l’abocador sinó mercats preus més reduïts, com les rebaixes o els outlets. D’aquesta manera, acaben vestint amb els seus productes persones consumidores que no estaven disposades a pagar el que se’ls demanava en primera instància, acaparant una nova porció de mercat.

Sigui a principi de temporada o en època de rebaixes, són un petit grapat d’empreses transnacionals les que abasteixen amb la seva roba els armaris de tot el món. La seva lògica és que producció i venta segueixin el mateix ritme, un ritme cada cop més ràpid però sincronitzat amb la màxima precisió, i si la màquina pateix petits desajustaments sempre hi haurà persones pobres que, excloses del mercat laboral per les pròpies transnacionals, podran vestir-se amb allò que no ha volgut ningú més…

http://robaneta.wordpress.com