Albert Sales i Campos – Campanya Supermercats, no gràcies!

El conflicte d’interessos entre producció i distribució ha iniciat una nova etapa amb la crisi econòmica. Les gairebé omnipotents empreses agroalimentàries s’estan veient superades per les grans transnacionals de la distribució i de la venda al detall. A mitjans de febrer del 2009, Mercadona anunciava la possible retirada de 1.200 referències de les seves estanteries, que s’afegirien als 900 productes ja descatalogats des del novembre del 2008, tot reduint així la varietat d’oferta i limitant-la a un ventall de productes on les seves pròpies marques blanques cada cop tenen més presència relativa. El pretext per adoptar aquesta mesura fou facilitar l’accés dels consumidors i les consumidores a productes més barats tot mantenint la qualitat.

Però les polítiques comercials de les empreses de distribució no estan pensades per beneficiar a les persones consumidores, sinó per aprofitar el context per continuar acumulant poder econòmic i polític i, òbviament, beneficis. En temps de dificultats econòmiques les famílies redueixen les seves despeses i la demanda agregada de béns i serveis baixa, però hi ha productes bàsics que s’ofereixen a baix cost que experimenten un creixement en les seves vendes tot substituint altres de més cars. En les crisis prèvies als anys noranta, el consum de carn disminuïa sensiblement mentre el consum de llegums augmentava. Ara, l’alternativa de baix cost són les marques blanques i a les llars es compren menys iogurts Danone i més iogurts Hacendado.

Aquest canvi que es fa per necessitat s’acaba consolidant en els hàbits de consum perquè, en general, les marques blanques ofereixen un producte idèntic al de les empreses productores a un preu inferior perquè, en realitat, es tracta del mateix producte. En la majoria dels casos, l’empresa de distribució no produeix la seva pròpia marca, sinó que són els proveïdors els que venen una part o la totalitat de la seva producció etiquetada com a marca blanca. La venda dels seus productes com a marca blanca no és una estratègia gaire desitjable per les empreses productores doncs estan rebaixant els preus i competint amb els seus propis productes, però la realitat de la distribució les obliga a acceptar el tracte. Les cadenes de distribució condicionen la presència dels productes dels proveïdors als estants, així com la seva visibilitat als establiments, a acords relacionats amb la producció sota l’etiqueta de marca blanca (en lloc de l’etiqueta de l’empresa productora).

Perquè les transnacionals agroalimentàries accepten aquests tractes? Quan Mercadona fa fora els productes Danone de les seves estanteries, Danone perd l’accés a un 16% dels consumidors i les consumidores de l’estat espanyol. I de fet, no té un ventall d’alternatives massa ampli. A l’estat espanyol, el 47,1% dels productes alimentaris es compren a un establiment propietat de Carrefour, Mercadona o Eroski i les 5 primeres operadores abasteixen als consumidors i consumidores del 55,5% dels productes alimentaris. En les darreres dècades un nombre cada cop més reduït d’empreses s’han convertit en la nostra via d’accés al consum. Això dóna a aquestes empreses un enorme poder per imposar les seves condicions als consumidors i les consumidores i a les empreses productores. I si les empreses de distribució poden imposar-se enfront d’Unilever, Nestlé o Danone, quines possibilitats tenen els petits productors d’entrar en el mercat?

La lluita contra els abusos de les transnacionals agroalimentàries no ens ha de fer qüestionar allò que comprem sinó també l’establiment on ho comprem. La gran distribució alimentària ha estat capaç d’imposar les seves condicions davant les empreses productores per la progressiva concentració del sector de la venda al detall. La situació oligopolística de la distribució no beneficia als consumidors i les consumidores. Si bé és cert que les marques blanques ofereixen una alternativa de consum generalment més barata, també es cert que consoliden el poder de les empreses de distribució i les converteixen en l’únic canal d’accés als productes més bàsics destruint les possibilitats de supervivència dels petits negocis de producció, distribució i venda.

Replantejar-nos on comprem és tan o més important que pensar en què comprem. Ecològic o bio i de marca blanca en un súper pot semblar bo pel nostre cos i la nostra butxaca a curt termini. Però la reducció dels canals de distribució i comercialització dóna el poder a les grans empreses de decidir sobre els preus, les condicions de producció i la nostra manera de consumir.